Aquells que ens movem ja més a prop del mig segle de vida que de la quarantena que encara ens mostrava una enganyosa joventut, comencem a recordar vells lemes musicals de la nostra etapa jovenívola. I a mi m'ha vingut al cap aquella irrupció del rock dur melòdic que a molts amics heavys els semblava una traïció a l'essència del metal, però que va fer furor fa unes dècades, amb balades incloses. Un dels seus himnes va ser l'Still loving you (‘encara t'estimo') dels Scorpions, que he cregut oportú aplicar a l'actual Barça de Tata Martino atès el menyspreu que rep d'alguns sectors de l'entorn barcelonista emulant aquelles interminables discussions musicals sobre l'essència del rock dur entre els partidaris del heavy purista i els del heavy popular, i sense adonar-se que totes dues concepcions són totalment compatibles.

Parafrasejant els Scorpions jo diria que mal pesi a alguns, crec que la majoria dels barcelonistes encara s'estimen l'estil de joc del Barça. Martino potser no és un gran creador, però és un magnífic gestor de l'equip que ha tingut la responsabilitat de dirigir. Ha gestionat perfectament el sistema de rotacions al mig del camp entre Xavi, Iniesta i Cesc, la qual cosa és lògic que doni una major discontinuïtat a la forma de l'equip, però que permet mantenir en un magnífic estat de forma aquesta línia bàsica per al sistema de joc blaugrana. A Almeria va demostrar aquesta coherència quan amb la lesió de Messi no va caure en la temptació fàcil de fer sortir Neymar, sinó que va optar per fer entrar Xavi i apostar per un major control del joc i una major possessió. Un propòsit que no es va aconseguir en la primera part, sobretot amb un Almeria esperonat per la marxa de Messi, però que Tata va poder instaurar en el segon temps aprofitant la mitja part. Per cert, en l'apartat de les rotacions, cal anotar també la incògnita de si la lesió de Messi no hauria estat molt pitjor si Martino no hagués forçat algunes de les substitucions del crac en altres partits. Ara l'equip haurà d'afrontar un parell de setmanes sense Messi i potser agrairà també haver preservat Neymar i el bon estat de forma de Cesc. I tornant al mig del camp, cal destacar l'empenta que Tata ha donat a un incommensurable Busquets, a qui ha donat llibertat per exercir una verticalitat que el de Badia sap aprofitar de manera molt eficient. Per mi, Busquets s'ha transformat en la ròtula perfecta del sistema de joc del Barça i ara, a més, en una punta de llança al mig del camp que fa molt mal als rivals.

El tècnic argentí ha mostrat també el seu compromís amb un altre dels components de la fórmula magistral de can Barça: el planter. Bartra ha fet una tasca excepcional, tant en els minuts disputats contra la Real com dissabte contra l'Almeria. I per si la de Bartra pot semblar una aposta forçada per les circumstàncies en què es troba la defensa, recordaré els minuts disputats per Montoya, Sergi Roberto, Tello i Dos Santos. Encara que en algun cas siguin pocs, és evident la voluntat d'anar forjant el futur blaugrana.

Alguns sacralitzen el sistema de joc d'anys anteriors més que aquells heavys puristes de la meva època i emulen Rajoy amb la immutable Constitució espanyola. Són els mateixos que asseguren amb to displicent que els resultats no són un aval per a un entrenador com Martino –com si fossin ells els que tinguessin la interpretació divina de quin és el punt just del futbol acceptable–. Jo els convido que més enllà del dogma de fe i els interessos partidistes valorin aquest Barça en tota la seva dimensió. No pel fet d'haver guanyat tots els partits de la lliga i la Champions disputats. Ni per tenir el Real Madrid, etern rival, a cinc punts i amb un Bernabéu irat que contempla com el seu equip és el que no té cap estil de joc, després de perdre el derbi contra un gran Atlético de Madrid. Ni tampoc pel fet de ser l'equip més golejador i el menys golejat aquesta temporada. Sinó per l'honestedat i la coherència de Martino. I la saviesa d'entendre que l'estil és important, especialment per a un equip com el Barça, però que això és així sempre que l'estil estigui al servei de l'equip i no l'equip al servei de l'estil. Aportant una evolució que recuperant aquell rock melòdic de què parlava permet que el The final contdown (‘el compte enrere') que cantaven els Europe i que alguns de dins i fora del barcelonisme pensaven que havia de començar amb la marxa de Guardiola encara estigui molt lluny del Camp Nou, afortunadament, mentre que on sembla que ha començat el compte enrere de l'esgotament de la paciència és al Bernabéu.