No cal cridar el mal temps
Aquesta dita tan catalana no deu ser coneguda arreu. El mexicà Javier Aguirre entrenador de l'Espanyol després del seu triomf contra l'Athletic, per temperar l'excés d'eufòria que s'havia generat entre els seus seguidors pel bon inici de la lliga, va dir que calia guardar els punts a la guardiola per quan vinguessin els mals moments. Que segur que arribarien, perquè els triomfs i les derrotes van a ratxes. Dit i fet, semblava acomplir una variant a la dita com és completar-la amb “que prou de pressa que ve”. Perquè, tot seguit, l'Espanyol va perdre a Vila-real i tres dies més tard a casa contra el Getafe. Cal subratllar que, en certa manera, Aguirre ho va facilitar: veient els seus jugadors cansats per l'esforç contra l'Athletic, va fer canvis, però no es va limitar a dos o tres, que seria el raonable per allò que quan una cosa va bé no la toquis gaire, sinó que en va fer vuit. Atrapat pel raonament que a la seva plantilla tots els jugadors tenien un nivell similar ho va posar en pràctica sense valorar prou que, malgrat que això fos cert, la pèrdua d'automatismes per l'hàbit d'haver jugat junts molts partits era un possible inconvenient. O potser, bon coneixedor de la lliga, va pensar que el de Vila-Real era un dels partits que es podia perdre i va decidir que, perdut per perdut, se la jugava donant descans a molts jugadors i, provant els nous, potser ho compensarien en el seu afany d'assolir la titularitat. El partit següent, tornant a mare les seves revolucions, va veure com l'equip perdia contra el Getafe. Segons com es miri, en els dos partits perduts l'Espanyol va lluitar molt i hauria pogut treure'n un resultat positiu. Però tot l'enrenou ha fet fer un pas enrere i és que hi ha una altra recepta que cal tenir en compte en la filosofia del futbol i que prové del mestre holandès –ho sento Martino–, que diu que el triomf s'assoleix per l'acompliment de molts petits detalls, des de l'altura i la humitat de la gespa, a l'adequada durada de les concentracions fins a la conservació de determinades dinàmiques.
Ja que considerem certes conductes, veiem com l'entrenador del Barça també manté la línia de Guardiola i Vilanova en una cosa: canviar (castigar?) el jugador que ha fet un gol. Sempre que no sigui Messi, és clar. Ho vam veure dimarts contra el Cèltic. Cesc fa gol i el canvien. Hi poden haver moltes explicacions puntuals, però com és ja una constant, deu ser la voluntat de demostrar sempre l'autoritat de l'entrenador. Que ningú s'ho cregui, que tothom és prescindible. Els gols els marca l'equip. El golejador serà un o altre, és irrellevant. Per posar una altra excepció, que això li expliquin a Falcao...
Un altre tema candent és l'econòmic. Quan em vaig assabentar de la dada que un quilòmetre d'autopista costa aquí deu vegades més que a Alemanya un s'adona de com funciona i es lubrica tot el sistema. I em vaig esgarrifar quan, en unes declaracions en què el president explicava el cost de Neymar, va dir que existien també uns acords per tenir prioritat sobre els jugadors que prometien, que podien representar uns sis o set milions d'euros. Oscil·lar en un milió d'euros quan la majoria sabem el que poden significar dos-cents euros de més en el pressupost mensual vol dir que els dirigents han perdut els papers. Esperem que, en l' assemblea de dissabte, no ens proposi solament més despesa per ampliar o modificar el camp, sinó quina fórmula tenen per reduir el deute del club en els tres anys que els resten de mandat. Com no sigui la de traspassar Messi per una quantitat astronòmica quan s'hagi acabat d'acreditar en el proper mundial...