Tot eren somriures, en la recepció que el ministre Wert va oferir a la selecció espanyola d'hoquei sobre patins. Per més que l'elit de l'hoquei sigui reduïda, és innegable el mèrit de l'hegemonia d'aquesta selecció formada per catalans, la majoria dels quals s'aferra a allò tan tronat de no barrejar política i esport per eludir “qüestions incòmodes”. Diuen que a ells els toca jugar i prou. Doncs si de jugar i prou es tracta, posem un exemple entre un milió. Els socis del Noia s'han avingut a abonar enguany dues derrames extraordinàries per eixugar el dèficit que el club, com tants altres, ha acumulat en els últims anys. No pas per haver estirat més el braç que la màniga, sinó en el context de crisi general i, particularment, per no haver rebut en els últims anys les subvencions pressupostades per la Generalitat. Que el govern català no hagi pogut satisfer els ajuts compromesos amb els clubs no té altra causa que l'espoli fiscal que patim, la milionada que se'n va de Catalunya per no tornar i que, minvant pilars fonamentals com ara la sanitat i l'educació, amb molta més raó minva l'esport, un àmbit privat però de gran projecció pública. En la lluita per sobreviure de moltes entitats de l'esport català, a Sant Sadurní s'ha optat per la contribució econòmica de cada soci per tal de salvar un club que té l'essència en el planter, d'on han sortit, entre altres, Bargalló, Gual i Gil, tots tres golejadors en la final. Wert somreia d'orella a orella en la recepció als campions espanyols. El seu govern espolia el nostre país, el nostre govern incompleix amb els clubs, els clubs recorren als socis i els socis s'aboquen de bon grat a pagar quotes, derrames, rifes i el que calgui perquè el club no mori i continuï fent jugadors, que ja hem dit que es tracta de jugar i prou. Si pogués ser, evitant que l'esforç i la bona fe de la gent que sosté els clubs esdevinguin, en quatre passes de lògica aclaparadora, el somriure triomfant del mateix govern que ens escanya.