No és cap tendència generalitzada, però a hores d'ara ja és possible trobar en publicacions angleses alguna referència cap a David Moyes del tipus: “L'entrenador a la línia de foc [Daily Mirror].” Tan prematur com inevitable per uns resultats que dicten que és la pitjor posada en escena del Manchester United en quasi un quart de segle.

Per sort, suposo que Moyes ha arribat a Old Trafford per quedar-se, sigui quin sigui el bagatge de la temporada entrant. El mínim per a algú que ha tingut prou valor per arribar un bon dia a Carrington –centre d'entrenament dels red devils– i presentar-se com a relleu de Sir Alex Ferguson. Crec que no podem ni tan sols imaginar-nos com deu ser tot plegat. Haver d'assumir una herència professional de 25 anys amb tics i rutines suposo que profundament interioritzades, i tu, un entrenador amb bona reputació però amb el palmarès per estrenar, tenir al davant la responsabilitat, amb la teva pròpia visió de les coses, d'haver d'enllaçar una història recent que només coneix el sabor de la victòria.

David Moyes és, però, un entrenador amb una personalitat crec que especial. Com a mínim des de la distància m'ho sembla. M'agrada la lectura que fa de les coses, sense escuts ni excuses. Fins i tot ara, en un moment en què probablement hauria de justificar cada pas en fals, l'escocès es limita a admetre que no han jugat prou bé, que han de millorar defensivament o que no han estat capaços de dur el pes del partit. Probablement sigui conscient que Ferguson li ha deixat un llistó gairebé inassumible i que la millor posició sigui no mirar enrere. Limitar-se a manegar el present és una empresa prou feixuga, sobretot quan passen els dies, les jornades, i les sensacions esbossen la necessitat de canvis en el club més llorejat de la història del futbol anglès. Perquè Ferguson ha marxat deixant la casa necessitada d'una mà de pintura –hauria estat l'enèsima del seu regnat–. Com anhelant conèixer cada racó de l'immoble tal com li ha deixat el seu antecessor, Moyes no s'ha animat a agafar la brotxa i el corró. “Hem de valorar el nivell dels futbolistes que ja són a la plantilla”, s'ha limitat a exclamar quan els periodistes li preguntaven dia sí i dia també per la necessitat de fitxar. Marouane Fellaini ha estat el seu únic caprici i aviat ha quedat clar que potser no era producte de primera necessitat. Moyes l'ha testat al costat de Michael Carrick –peça innegociable– com aquest futbolista que ha de tenir la personalitat per posar un punt de coherència i jerarquia amb la pilota. El belga, però, brilla en altres facetes, com ara el seu desplegament i una arribada demolidora a l'àrea.

És l'últim experiment d'un calvari que ve de lluny. L'ombra de Paul Scholes és tan allargada com la de Ferguson. El pèl-roig no ha pogut tenir una retirada tranquil·la, i Fergie ho ha intentat tot per trobar un perfil similar al llegendari migcampista. El brasiler Anderson mai ha tingut ni la jerarquia ni el rigor del futbolista anglès, Cleverley és tècnicament elogiable i, fins i tot, ha tancat actuacions convincents, però víctima de les lesions sembla a hores d'ara una figura inconsistent. Tant com la idea d'endarrerir Wayne Rooney fins a quotes insospitades. El noi de Liverpool té tècnica i visió com cap altre dels seus companys, però mantenir-lo lluny de l'àrea s'intueix massa sacrifici.

Captar un director d'orquestra és a hores d'ara el punt més vermell en l'agenda de Moyes, però no és l'únic. Ho va intentar primer amb Cesc Fàbregas i després amb Ander Herrera. Sembla que pel migcampista biscaí insistirà i em sembla una idea majúscula. Herrera té la personalitat i el talent per jugar en un equip de la magnitud dels millors, una elegància innata i un esperit guerrer forjat en la seva etapa amb un Saragossa patidor. Em costa imaginar un relleu millor a mitjà termini per a Xavi Hernández. 36 milions d'euros pot semblar una barbaritat, que ho és, però apostar pel jugador de l'Athletic de Bilbao és fer-ho sobre segur.

Els símptomes de fatiga de Rio Ferdinand i de Nemanja Vidic també reclamen una intervenció, aquí més delicada, ja que es tracta de dos dels grans peixos a la peixera del United. Amb Chris Smalling i Phil Jones encara en cocció, Moyes també s'ha de trencar el cap a reestructurar un teixit defensiu que ha donat un gran rendiment en l'última dècada. Cohesionar el seu equip per sobre de tot.

Val a dir que amb l'Everton no li recordo un bon inici de lliga. Com alguns dels millors entrenadors del món, l'escocès és dels que necessita temps per aixecar el vol, per acoblar peces. A Manchester no sé si això pot ser excusa, però si alguna cosa sobra és paciència. “El club està en bones mans”, va exclamar el mateix Alex Feguson, en un gest que honora la seva capacitat per fer un pas al costat. Ha començat una nova era a Old Trafford i, ho dic en aquests termes, segur que David Moyes sabrà manegar la transició més difícil que es pot imaginar en el planeta futbol.