El president de l'Espanyol, Joan Collet va obrir la caixa dels trons ahir en la seva conferència al Tribuna Barcelona. El mandatari blanc-i-blau denunciava el que és sabut per tothom, però que molts volen amagar, l'esbiaixat repartiment dels drets televisius. El Barça i el Madrid, les dues superpotències del futbol estatal, viuen alienes a la crisi que sacseja el món esportiu i la resta d'equips s'emporten les engrunes. No és la primera vegada que se'n parla ni tampoc que se'n parlarà. La lliga està zombi i d'aquí poc, si no es posa fre a una situació més pròpia d'un oligopoli o un càrtel, molts equips semblaran un dels múltiples protagonistes que deambulen a The walking dead. El primes símptomes són clars en l'hemorràgia constant de talent cap a l'exterior. Ara mateix, la Premier League anglesa i la Bundesliga van dues passes al davant i són les lligues que tothom vol seguir. Fins i tot la Ligue 1 de França sembla que agafa embranzida per convertir-se en un campionat més atractiu a ulls dels aficionats. Totes tres competicions tenen en comú el repartiment equitatiu dels drets televisius. Ara mateix, la lliga estatal viu en un cul de sac. Els camps es buiden de manera imparable per la crisi, els preus de les entrades i els horaris del futbol. A aquesta llosa s'afegeix la competició desigual, que només fa atractiva la lliga per als aficionats del Madrid i el Barça, als quals s'han afegit els de l'Atlético, fins que tinguin benzina els deixebles de Simeone. La paràlisi és total en tots els clubs, llevat dels dos grans que fan el seu camí com si res. I cada any la cosa és pitjor.

Ara tothom espera el mannà d'un nou i just repartiment de drets televisius que haurà de veure la llum el curs 2015/16. Tot depèn de fer una negociació col·lectiva i vendre la imatge de marca de la LFP. Tots els clubs de primera i segona han de pensar en grup i una guerra de guerrilles no beneficiarà ningú, ni el mateix Barça i Madrid que, a còpia de dominar amb mà de ferro el campionat domèstic, també han perdut, de retruc, esplendor a Europa per la falta de rigor competitiu. En l'hipotètic cas que es negociï un nou repartiment dels drets, tots els equips han de ser conscients que hauran de cedir en les seves pretensions, però també que hauran de ser polits en la gestió. Els desgavell dels últims vint anys s'ha pagat molt car. El futbol va ser un microcosmos de la societat que molts aprofitaven com a plataformes publicitàries o bé com a desig per satisfer el seus esperits més megalòmans. Tots els clubs, amb major o menor mesura, es van equivocar, i ara també estan pagant amb concursos de creditors i motxilles ingents de deute els seus pecats. Els dirigents del futbol han de tenir molt present els errors del passat per no repetir-los en el futur quan arribi una nova injecció monetària via contractes, suposadament més sucosos, de televisió. Si no s'aplica els seny i el rigor en la gestió hi ha el perill real de tornar a caure en una altra bombolla futbolística. Els dirigent dels equips de la lliga acostumen a bategar al ritme llatí i això vol dir respondre amb el cor, la passió i no pensar amb el cap. Aquest s'entreveu el perill més gran per a la lliga. Com a exemple, no fa gaire un estudi elaborat als EUA indicava que a qui li tocava la loteria acabava gestionant la seva nova riquesa tal com gestionava els diners abans de ser milionari. Els que vigilaven la despesa ho seguien fent tot i ser rics i els altres es quedaven sense res cinc anys després del premi. Ara falta esbrinar com actuaran els dirigents de la lliga.