Ho fas. Te'l mires gairebé com aquell qui no vol i de biaix perquè, ho tens tan interioritzat, creus recordar amb tant de detall com va anar tot plegat, que amb la mirada buida del culpable en tens prou per gaudir-lo.

No t'hi fixes però el veus. I reconeixes –va ser així perquè l'edat t'ensenya que no podia ser d'una altra manera–, que vas ser tu, que va ser ell i que vam ser nosaltres, tots, els que vam projectar en la seva figura falses il·lusions i sobretot consolidades frustracions, com passa sempre amb les coses i els jugadors diferents. Vas fer-ho arrossegat pel frenesí d'aquell moment –que no t'exculpa, però que era ben present–, quan amb poca cosa els joves feien el salt. I quan va anar a l'NBA, d'oest a est i d'aquí cap allà, i va tornar sense glòria i ben mirat, també sense pena, vas defenestrar-lo fregant el primitivisme perquè no havia complert les expectatives. I va ser així perquè el pas del temps t'ensenya que no podria haver estat d'una altra manera, no havia complert les teves projeccions, les de tots, horitzons futurs que segurament no havien estat mai els seus.

Però ves per on han passat tres temporades, un bon nombre partits i algunes finals i, oh!, penses, quin jugadoràs. El veus amb la pilota a les mans dominant el poc espai que queda en el bàsquet actual amb la coordinació d'aquell ballarí modern que un dia, ara no sabries dir on però t'és igual perquè no ve al cas, vas veure dalt del vell escenari de barri. Bota, progressa, tira, assisteix. Balla al so d'una melodia que només ell coneix, però que ja t'és tan familiar. S'ha imposat, mana i, en això sí que no ens havíem equivocat, ho fa indiferent perquè se sap diferent.

I atacant, ho fa atacant perquè la defensa és –calleu, calleu entrenadors entabanadors–, mentre els jugadors no parin de créixer –que saps que no ho faran– i la pista continuï empetitint-se –que saps que no deixarà de fer-ho–, la defensa dèiem és poca cosa més que interceptar trajectòries de cossos programats i ocupar falsos espais generats. I per fer això, per defensar, et dius, no calen talents especials ni visions perifèriques ni equacions de tercer grau dibuixades en una pissarra. Amb autòmats i obedients n'hi ha ben bé prou. I, ai!, has tornat a marxar del que volies recordar però aquesta vegada no et sents culpable perquè això ja passa amb les coses i les persones i els jugadors que com ell són inspiradors.

És un goig, penses i hi tornes a pensar, ell que fa protagonista la pilota i sobresurt mirant endavant. I li acceptes i li aplaudeixes –i ho celebres perquè s'ho ha ben guanyat– que ho faci amb aquesta barba que gairebé espanta. Que té vida pròpia i que és un senyal, un recordatori per tots els que com tu, com ell i com nosaltres estàvem completament equivocats. Amb ell però sobretot amb les nostres falses il·lusions, febleses incontrolables que, amb o sense la guàrdia baixa, massa sovint ens acaben embrutant.

La barba creix, constates, i ell aixeca la mirada per mostrar la seva seguretat, per testificar que del caos i la irrealitat prematura en què vam situar-lo ha transmutat en una alegria contagiosa que dóna vida al nou, al seu ordre establert. Una realitat acotada per l'imprevisible tarannà del que, en aquest bàsquet monocromàtic que ens han imposat, sap que el seu joc, el seu encert i la seva errada tard o d'hora triomfaran.

I vas i dius, en una conversa improvisada, que no asseguraràs amb la boca oberta que està en el camí de ser el millor base que actualment juga a Europa –no ho és, ja?–, però que, si et diguessin fes un equip, ara i aquí, seria el primer jugador que demanaries escollir.

Perquè voldries jugar, perquè voldries atacar i perquè, només faltaria, voldries guanyar.