Ho fas. Te'l mires gai­rebé com aquell qui no vol i de biaix perquè, ho tens tan inte­ri­o­rit­zat, creus recor­dar amb tant de detall com va anar tot ple­gat, que amb la mirada buida del cul­pa­ble en tens prou per gau­dir-lo.

No t'hi fixes però el veus. I reco­nei­xes –va ser així perquè l'edat t'ense­nya que no podia ser d'una altra manera–, que vas ser tu, que va ser ell i que vam ser nosal­tres, tots, els que vam pro­jec­tar en la seva figura fal­ses il·lusi­ons i sobre­tot con­so­li­da­des frus­tra­ci­ons, com passa sem­pre amb les coses i els juga­dors dife­rents. Vas fer-ho arros­se­gat pel fre­nesí d'aquell moment –que no t'exculpa, però que era ben pre­sent–, quan amb poca cosa els joves feien el salt. I quan va anar a l'NBA, d'oest a est i d'aquí cap allà, i va tor­nar sense glòria i ben mirat, també sense pena, vas defe­nes­trar-lo fre­gant el pri­mi­ti­visme perquè no havia com­plert les expec­ta­ti­ves. I va ser així perquè el pas del temps t'ense­nya que no podria haver estat d'una altra manera, no havia com­plert les teves pro­jec­ci­ons, les de tots, horit­zons futurs que segu­ra­ment no havien estat mai els seus.

Però ves per on han pas­sat tres tem­po­ra­des, un bon nom­bre par­tits i algu­nes finals i, oh!, pen­ses, quin juga­doràs. El veus amb la pilota a les mans domi­nant el poc espai que queda en el bàsquet actual amb la coor­di­nació d'aquell ballarí modern que un dia, ara no sabries dir on però t'és igual perquè no ve al cas, vas veure dalt del vell esce­nari de barri. Bota, pro­gressa, tira, assis­teix. Balla al so d'una melo­dia que només ell coneix, però que ja t'és tan fami­liar. S'ha impo­sat, mana i, en això sí que no ens havíem equi­vo­cat, ho fa indi­fe­rent perquè se sap dife­rent.

I ata­cant, ho fa ata­cant perquè la defensa és –calleu, calleu entre­na­dors enta­ba­na­dors–, men­tre els juga­dors no parin de créixer –que saps que no ho faran– i la pista con­tinuï empe­ti­tint-se –que saps que no dei­xarà de fer-ho–, la defensa dèiem és poca cosa més que inter­cep­tar tra­jectòries de cos­sos pro­gra­mats i ocu­par fal­sos espais gene­rats. I per fer això, per defen­sar, et dius, no calen talents espe­ci­als ni visi­ons perifèriques ni equa­ci­ons de ter­cer grau dibui­xa­des en una pis­sarra. Amb autòmats i obe­di­ents n'hi ha ben bé prou. I, ai!, has tor­nat a mar­xar del que volies recor­dar però aquesta vegada no et sents cul­pa­ble perquè això ja passa amb les coses i les per­so­nes i els juga­dors que com ell són ins­pi­ra­dors.

És un goig, pen­ses i hi tor­nes a pen­sar, ell que fa pro­ta­go­nista la pilota i sobre­surt mirant enda­vant. I li accep­tes i li aplau­dei­xes –i ho cele­bres perquè s'ho ha ben gua­nyat– que ho faci amb aquesta barba que gai­rebé espanta. Que té vida pròpia i que és un senyal, un recor­da­tori per tots els que com tu, com ell i com nosal­tres estàvem com­ple­ta­ment equi­vo­cats. Amb ell però sobre­tot amb les nos­tres fal­ses il·lusi­ons, feble­ses incon­tro­la­bles que, amb o sense la guàrdia baixa, massa sovint ens aca­ben embru­tant.

La barba creix, cons­ta­tes, i ell aixeca la mirada per mos­trar la seva segu­re­tat, per tes­ti­fi­car que del caos i la irre­a­li­tat pre­ma­tura en què vam situar-lo ha trans­mu­tat en una ale­gria con­ta­gi­osa que dóna vida al nou, al seu ordre esta­blert. Una rea­li­tat aco­tada per l'impre­vi­si­ble tarannà del que, en aquest bàsquet mono­cromàtic que ens han impo­sat, sap que el seu joc, el seu encert i la seva errada tard o d'hora tri­om­fa­ran.

I vas i dius, en una con­versa impro­vi­sada, que no asse­gu­raràs amb la boca oberta que està en el camí de ser el millor base que actu­al­ment juga a Europa –no ho és, ja?–, però que, si et digues­sin fes un equip, ara i aquí, seria el pri­mer juga­dor que dema­na­ries esco­llir.

Perquè vol­dries jugar, perquè vol­dries ata­car i perquè, només fal­ta­ria, vol­dries gua­nyar.