En el Pla estratègic de turisme de Catalunya 2013-2016 i Directrius nacionals de turisme 2020 de la Generalitat es considera que un dels factors favorables per a aquest sector en els propers anys serà el canvi climàtic. Cito textualment: “L'increment de les temperatures pot suposar una extensió de la temporada per al turisme de sol i platja.” És igual que els ecosistemes se'n vagin a can Pistraus, que cada vegada plogui menys i que els nostres rius i cultius perillin a curt, mitjà i llarg termini. Vindran més turistes! Això és el que compta. I aquest mateix país que es prepara per ser la nova Florida europea (o Tunísia, si mantenim l'actual projecció econòmica) pretén fer uns Jocs Olímpics d'hivern el 2022! Aquesta és una anècdota per il·lustrar simplement la meva absoluta perplexitat atesa la incapacitat que hi ha hagut fins ara per frenar l'última idea de Jordi Hereu, una herència tan enverinada com contagiosa, pel que s'ha vist posteriorment.

Amb el canvi polític semblava senzill endreçar-ho tot en una carpeta i arxivar-ho, però no. A Xavier Trias li va fer gràcia la cosa olímpica i ho va vendre com un gran impuls per als Pirineus, sense tenir en compte que més enllà de les infraestructures que puguin aixecar no podran (i menys el 2022, el 2026 o el 2030) assegurar amb un cent per cent de fiabilitat que tindran neu natural a les seves pistes.

La jugada que va anunciar fa unes setmanes de fer un referèndum perquè la gent decideixi semblava el primer pas per girar full (ara en diuen pantalla) d'aquest malson olímpic, sobretot després de l'experiència de Madrid.

Des de l'Ajuntament, amb tot, continuen insistint en la bondat del projecte. Fa uns dies, des d'El Periódico, amb fil directe amb el consistori, es precisava que els Jocs només costarien 2.535 milions, que l'impacte directe podria ser d'uns 9.400 milions si Barcelona-Pirineus sortís escollida i que es generarien més de 80.000 llocs de treball. Aquests comptes de la lletera ja els coneixem prou bé. Madrid ha estat la riota del món mundial des de principi de segle. El càntir se'ls va trencar tres vegades, una cosa impensable per l'autor de la faula, que amb la seva història pretenia combatre els deliris de grandesa personals i col·lectius. Només la possibilitat que en algun despatx de la capital catalana algú estigui fent aquest tipus de propaganda m'esgarrifa. Una cosa són les utopies, tan necessàries com el pa que mengem, i l'altra, els disbarats que costen diners i perjudiquen la pròpia reputació.

Que els alcaldes de la Cerdanya somiïn –com ho fem tots– que una pluja de milions els solucionarà tots els seus problemes endèmics és ben legítim, però és perillós continuar alimentant aquesta bajanada, amb perdó pels que hi creuen cegament. Per mantenir tota aquesta roda en marxa, a més, necessites forçosament tenir el Comitè Olímpic Espanyol i l'Estat espanyol al teu costat. Sembla una broma de mal gust. Si fos Xavier Trias no m'agradaria anar a pidolar a la Madrid del PP just en aquest moment. Cristóbal Montoro ens espera amb aquella cara de xuclador de sang amb qui és impossible negociar sense sentir una tremolor a les cames.