Dimarts passat, vaig tenir l'oportunitat de participar en un debat a l'entorn d'aquesta clau de volta de l'arquitectura esportiva d'elit que és el Centre d'Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat i que celebra les noces de plata de la seva creació. Versava sobre la relació del centre i els esportistes que allà es formen amb els mitjans de comunicació i, a banda d'un servidor, hi van participar Josep Maria Casanovas, de l'Sport, Isabel Bosch, de TV3, Francesc Aguilar, d'El Mundo Deportivo, i Tomàs Guasch, del Marca, en una conversa moderada pel company de TVE Ernest Riveras. El secretari general de l'Esport, Ivan Tibau va obrir l'acte i el director del CAR, Joan Fontserè, el va cloure.

És impossible resumir en aquesta pàgina el llarg col·loqui que vam mantenir, però sí m'agradaria compartir amb lectors i lectores algunes de les idees exposades. En primer lloc, vam trobar la unanimitat en el fet que el CAR representa un abans i un després en l'esport català i espanyol, que ha assolit fites internacionals molt destacades. Però que ningú s'equivoqui: el CAR no és una fàbrica de medallistes; és una eina, un instrument. De primer nivell mundial, això sí. Però la seva filosofia és generar oportunitats per als joves esportistes per triomfar en el seu esport a partir de l'aportació tecnicoesportiva pertinent i també des de la investigació. I, sobretot, des de la formació integral de la persona, en una simbiosi pionera entre educació en la formació acadèmica i l'entrenament esportiu de màxim nivell. Trencant aquella idea antiga que es va recordar en el col·loqui que el que era bo per a l'esport no ho era per a l'estudi. I en l'oportuna aportació de Casanovas que el CAR és la nostra única universitat de l'esport, una mancança que pesa molt sobre la base esportiva d'aquest país: no disposar d'un esport universitari equiparable al que poden tenir els Estats Units.

El CAR ha modificat de forma evident la cúpula de la piràmide social de la pràctica esportiva a casa nostra. L'ha situat en l'elit mundial i l'ha homologat internacionalment. Però convé reflexionar sobre si la base d'aquesta piràmide social ha seguit el mateix procés. Jo crec que a mitges. Si bé és cert que el nombre de practicants de tot tipus d'esports ha crescut exponencialment, no tinc tan clar que la forma en què ens aproximem a l'esport hagi evolucionat cap als nivells d'una societat moderna. Això suposa veure en l'esport –o en la cultura– una inversió i no una despesa. I tenir clar que darrere el CAR o qualsevol altre equipament esportiu hi ha quelcom més que unes magnífiques instal·lacions. Hi ha tot un projecte de país.

I arribats a la sempre difícil relació dels mitjans de comunicació i la societat ens trobem amb una paradoxa històrica. En el moment de més èxit esportiu d'aquest país en nombroses disciplines, ens trobem amb un dels sistemes comunicatius menys avesat a la diversitat esportiva. I per mi aquest és el gran repte que des de fa més d'una dècada ha afrontat El 9 Esportiu, no sense dificultats, però sense defalliment: practicar el que jo anomeno una monarquia parlamentària del periodisme esportiu. I que no és altra cosa que el futbol en general, i el Barça en particular, regna però sense ser una monarquia absoluta respecte a altres esports. No sé si sempre ens en sortim, però esforços hi esmercem de valent.

L'altra mirada pròpia amb què des d'El 9 observem el CAR és la d'un diari que té clara la seva adscripció nacional. I sabem que aquest concepte que s'ha posat de moda, les estructures d'estat, s'encarnen en el CAR de forma excepcional. Perquè si ho vol la majoria de la ciutadania, arribarà el dia que la magnífica tasca del CAR reverteixi en les seleccions pròpies d'aquest país, la qual cosa no exclou que estigui a disposició de molts altres esportistes d'altres països donada la vocació d'obertura internacional que manifesta el centre. En tot cas, per molts anys, CAR!