La màgia de Neymar
Quan fa uns mesos el Barça i el Madrid es barallaven pel fitxatge de Neymar, els més crítics de l'entorn blaugrana estaven preocupats. Temien que el brasiler fos un bluf i que tingués un caràcter incontrolable, i es posaven les mans al cap pel seu pentinat i la cresta. Que si “és un jugador poc seriós”, que si “és un noi eixelebrat”, que si “només es preocupa per la seva imatge”, que si “desequilibrarà el vestidor”, que si “anirà a tantes festes com Romário o Ronaldo”, que si “no s'entendrà amb Messi”, que si “no assumirà el rol de ser un més i d'estar per sota de Messi, Xavi, Iniesta”... Tot eren retrets i alguns veien Neymar com si fos una de les deu plagues bíbliques.
Mentrestant, el noi callava i en les seves declaracions sempre mostrava respecte a tots els jugadors del Barça i, sobretot, al millor jugador del món, Messi. Quan es va consumar el seu fitxatge, va perjurar que venia a Barcelona a aprendre des de la modèstia i a contribuir a millorar el joc blaugrana. I que en cap cas es considerava una estrella rutilant. Tot i això, els crítics no se'l creien. Aquesta percepció d'incredulitat, per a alguns, va arribar al moment àlgid quan el dia de la presentació el davanter va convidar la seva colla d'amics, ElscoleguisdeNeymar, com ja els han batejat irònicament en un compte de Twitter –i que ja té més de 4.800 seguidors–. La seva pinta d'adolescents amb ganes de rebentar-ho tot va fer caure de cul més d'un. El soci culer, el més patidor, el més crític, ja s'imaginava Neymar a la discoteca ballant samba a tota hora. Fins i tot, algun diari digital assegurava que el brasiler buscava una casa prou gran, amb més de deu habitacions, per tal que s'hi poguessin allotjar els seus col·legues. Quina por!!!
Però, en poques setmanes, Neymar ha fet callar totes aquestes veus. I ho ha fet al camp, com marquen els cànons futbolístics. Ha demostrat que és un gran –grandíssim– jugador, que té una màgia que pocs al món tenen. Quan ell agafa la pilota, al Camp Nou se sent un xiuxiueig, perquè s'espera qualsevol cosa, encara que sigui una genialitat al mig del camp. Recorda el que passava amb el millor Ronaldinho.
Evidentment que només estem parlant del primer tram de la temporada, però s'ha vist que, si no es torça, l'estrella de Neymar es pot mantenir encesa durant molts i molts anys i pot marcar una època a can Barça. I si finalment acaba connectant amb Messi, es pot formar una parella diabòlica.
La tercera via
Però Neymar ja s'ha trobat enfront d'un gran problema en la lliga espanyola. I no em refereixo a la duresa dels rivals, sinó a la campanya que s'està orquestrant contra ell, en què se l'acusa de fer teatre, de tirar-se a la piscina. Els àrbitres tampoc no hi estan ajudant, i en l'últim partit contra el Valladolid li van robar dos penals força clars. Aquesta situació, salvant les distàncies, em recorda la d'Ibrahimovic, que sempre que lluitava una pilota cos a cos li xiulaven falta.
Un soci del Barça em comparava aquest escenari amb la tercera via, la que proposa Josep Antoni Duran i Lleida per intentar resoldre l'encaixa entre Catalunya i l'Estat. “La lliga espanyola és com la tercera via, una opció pactista, en què sempre ens intentaran perjudicar. Per tant, la millor solució, com haurem de fer amb el país, és marxar i jugar una gran lliga europea amb els millors equips”, m'explicava. Una solució que no veig amb mals ulls.
