Henrik Larsson haurà d'estar agraït tota la vida a Guardiola... gairebé sense conèixer-lo! L'excel·lència del Barça del Pep va espantar tant els rivals que molts d'ells van decidir atrinxerar-se al voltant de la seva àrea (a vegades, fins i tot, de la petita) tot i que, deixeu-m'ho dir, la majoria se'n va anar sense premi. Els quatre partits que es van encallar van provocar el famós desig de trobar una alternativa quasi sempre exemplificada en la figura d'un davanter centre gran físicament i poderós en el joc aeri que trenqués la dinàmica del joc de toc i mirés de rematar les pilotes penjades a l'àrea en els últims minuts dels partits. El famós pla B era possible trobant un Larsson.

Recordarem als joves que Larsson era un davanter centre d'àrea, suec, molt bo (no extraordinari però sí molt bo) que va guanyar la Bota d'Or l'any 2001 (amb 35 gols) i que va jugar en lligues menors (Suècia, Holanda i Escòcia) fins que va arribar al Barça el 2004, quan ja tenia 33 anys. En les dues temporades que va estar a les ordres de Frank Rijkaard l'equip va guanyar dues lligues, una supercopa i, sobretot, la Champions de París el 2006 en què, tot i que no va marcar i només va jugar trenta minuts (va entrar per Van Bommel), va tenir un efecte revulsiu que el va situar en un lloc de privilegi en la memòria selectiva dels barcelonistes.

En el primer curs (2004/05) es va lesionar i només va poder jugar 17 partits entre lliga, copa i Champions, en què va marcar 4 gols; en la segona (2005/06) en va jugar 42 i en va fer 15. Tot i que el soci el recorda com un jugador que solucionava partits encallats, Larsson només va fer 6 gols sortint des de la banqueta i tot i que anava molt bé de cap, dels 19 gols marcats en dos anys, només 4 els va fer gràcies al joc aeri. És a dir, allò de trobar un Larsson per caçar les pilotes penjades és un episodi més de la llegenda.

Malgrat els números, avui els amants del pla B segueixen buscant un Larsson. Si ha de caure del cel un crac, endavant; si no, no ho veig per enlloc. Tenint clar que Messi és insubstituïble i que, per tant, estem parlant de situacions extraordinàries, lesions o partits encalladíssims, cal observar dues qüestions que diferencien l'actual escenari respecte al Barça de Guardiola i, fins i tot, de Tito: la primera, la presència de Neymar, jugador fantàstic que ja ha demostrat que és un meravellós pla B quan Messi no hi és; la segona, els nous matisos del Tata Martino que estiren l'equip, ofereixen espais i eliminen moltes vegades les defenses numantines, la qual cosa fa que disminueixin les possibilitats de trobar-se partits com els que va haver d'afrontar el Barça els darrers anys.

Ja no entrarem a valorar altres consideracions col·laterals. Preferim pensar que el més convenient és millorar el pla A radicalitzant l'estil de sempre, treballar per interioritzar totes les noves variants del Tata i envoltar Messi i Neymar de les condicions necessàries perquè liderin l'actual versió blaugrana.

I esperant com patirem la jornada de demà, recordarem que seguim tenint pressa, molta pressa.