La mort, si no és esperada, és encara més traumàtica. Ja vaig parlar fa uns mesos, coincidint amb la marató de Barcelona, en la qual es va haver de lamentar el traspàs de Xavier Jiménez, sobre córrer o morir. Però que fa dos caps de setmana hi hagués un mort en la mitja marató de Sant Cugat, i diumenge passat un en la Challenge Barcelona Maresme –no totes dues en el mateix esport, o en el mateix cap de setmana, com he llegit aquests dies–, ha tornat a obrir el debat sobre la conveniència de fer esport segons a quines intensitats i, és clar, l'obligatorietat o no de passar una revisió mèdica esportiva abans de posar-nos un dorsal i la resta de gadgets amb què acompanyem aquest cerimonial de les curses o altres proves de fons.

Ara, o més ben dit aquesta setmana, s'especula amb el fet que s'obligui els esportistes federats a superar una revisió abans de tenir una llicència. Però a partir de la temporada 2014/2015. Molt bé. Quants dels corredors que estan en la sortida d'una mitja marató tenen llicència? I com pot ser que diguin que el cost serà un dels inconvenients? Jo vaig pagar 60 euros –no 25, com vaig veure– per tenir un paper que diu que sóc apte per a la pràctica esportiva, que la meva condició física és excel·lent i que em recomana passar una altra revisió per determinar que la hipertròfia al cor no comporta perill. 25 euros és un sobrecost? Quant es pensen que val, una cursa? I les mitges compressives, el calçat o la roba tècnica que veuran en la majoria dels corredors en la sortida d'una cursa popular? No parlo d'ultres. Ni de triatlons de llarga distància com el de Calella. O què es pensen, que un vestit de neoprè el regalen si compres tres xocolatines? La bici de contrarellotge, els gels, el pla d'entrenament, la inscripció, el trasllat, l'hotel... 25 és massa? Per mi no és la xifra. Són les lletres de finisher. Perquè no és la cultura de l'esforç (diari) la que s'imposa molts cops, sinó la de l'Ironpocket (butxaca de ferro).