El triple salt
L'altre dia em va cridar l'atenció un titular que relacionava Moratalla amb Bartra. Es veu que Moratalla havia estat l'últim central fet i madurat a la casa que s'havia assentat en el lloc de central procedent directament del filial: és a dir, que havia fet el salt del Barça B al primer equip sense passar entremig per cap altre equip per quedar-se amb la posició de central. Quan dic el nom de Moratalla la meva memòria reprodueix automàticament la tirallonga de noms sonorament singulars d'aquell Barça: Amarilla, Rojo, Víctor, Migueli, Carrasco, Calderé... És curiós que un paio esprimatxat i mitja curta com Moratalla ocupés la posició de central, que estèticament ha canviat molt des dels anys 80 i fins ara.
Però el nom de Bartra està lligat amb el de Moratalla no per cap aire penjim-penjam. Bartra té una elegància en el joc prou interessant. Hi està vinculat perquè des de Moratalla no havia tornat a passar que un central fes el salt directe del B al primer equip. Bartra no ho ha tingut fàcil. De fet, la seva aparició en els últims partits ha estat fruit de la més pura necessitat: no quedava ningú més per jugar de central i ell, a punt, a lloc, ferm, ha respost amb contundència. Ara caldrà vetllar per una consolidació xino-xano, primer un pas i després l'altre, en el primer equip. Sovint és només el senzill argument de la necessitat el que genera el forat aprofitable per aquell futbolista del filial. Però no sempre és així, els camins cap al primer equip són inescrutables. Pensin, si no, amb la naturalitat incontestable amb què Sergi Busquets es va refermar al mig del camp. Tot deu dependre de moments, oportunitats, circumstàncies i entrenadors, és clar.
En una entrevista que li feia l'altre dia aquest diari Pedro destacava el tarannà del Tata Martino i la relació que manté amb els jugadors. També deia que a can Barça “a vegades” no es valora prou el que aconsegueix l'equip. Pedro fa l'efecte que és d'aquells davanters extrems que li havien agradat a Cruyff en el seu moment (possiblement més complet que alguns dels que van provar ell i els següents inquilins de la banqueta del Barça). Bartra ha fet un pas importantíssim en una posició gairebé prohibida. Tothom sap dels esglais del Camp Nou davant les indecisions d'un defensa central. Però què era la posició d'extrem fins fa quatre dies? Tothom sap dels sospirs del Camp Nou quan un davanter no desborda per la banda, s'embolica, perd la pilota i no és capaç de córrer a pressionar per recuperar-la. Abans de Pedro, quants davanters de banda del filial van quedar pel camí i van haver de seguir la carrera, amb més o menys sort, lluny del Camp Nou? Em vénen al cap els noms de Quique Martín, Javi Garcia, Luis Cembranos, Juanjo Carricondo, Nano, Juan Carlos Moreno, Jofre, Mario Rosas... Tindrà raó Pedro que no es valora prou el que fan, ni tampoc el triple salt amb pirueta que significa fer el salt al primer equip.