La parada FIFA d'octubre és època de descripcions, no pas de conclusions, i tot i així qualsevol observador podria concloure que Tata Martino té la feina molt més avançada que Carletto Ancelotti, fins al punt que El Cholo Simeone amenaça de traspassar-li la llufa de tercer en discòrdia de la lliga espanyola. Encaixar ell, estimular els jugadors i millorar l'equip eren les tres prioritats de Martino i ha progressat en tots els fronts. Els resultats, sense màcula amb deu victòries i la supercopa, lògicament hi ajuden, però res no deu ser casual. El seu lideratge sobri, ferm i dialogant, suma. No fitxar també l'ha ajudat al vestidor (veurem si acaba restant o no), com la gestió tranquil·la de Neymar i les substitucions de Messi. Les rotacions eren una necessitat física i una urgència psicològica per reactivar l'equip i donar-li més gruix. Cesc per fi té una raó de ser en aquest Barça, és el fitxatge encobert. Els jugadors tenen clar l'objectiu i segurament hi estan més a prop del que es pensa. L'equip evoluciona cap a més complet, més armat i, per tant, més poderós, però les grans cites exigiran més en equilibri, en la tria dels ritmes i en el joc aeri, i Martino encara ha de demostrar que Bartra, Song, Tello, Sergi Roberto i Montoya pinten més que l'any passat. Poca feina comparat amb el Madrid d'Ancelotti, que més que gestionar el postmourinhisme, el pateix d'allò més. A l'equip el domina més la inèrcia que el nou discurs futbolístic i, en el dubte, s'ha mostrat fràgil. El tècnic ha hagut de fer cops de timó i 184 milions d'euros després, el Madrid genera dubtes sobre el rumb, continua enrere i traient la llengua (per no parlar de la sort arbitral) i amb CR7 com a únic argument fiable. El vestidor desafina, Benzema trontolla, Ozil triomfa a l'Arsenal, hi ha una tensió malaltissa a la porteria, un problema de 100 milions a la infermeria i massa ulls posats en el mercat d'hivern. Ningú pot apostar sense risc per l'Atlético de Simeone, però ara com ara és més equip i un accelerador de pressions per al madridisme.