El ciclisme a Cata­lu­nya és com una estre­lla morta, d'aque­lles que bri­llen als con­fins de l'uni­vers. Des de la Terra encara en veiem la llum, però sabem que no exis­teix. Arri­barà el moment que sim­ple­ment s'apa­garà per als nos­tres ulls, tot i que la seva mort natu­ral va ocórrer molt abans. Joa­quim Rodríguez és el número 1 del món. La seva bri­llan­tor ens encega, però és una il·lusió òptica que ben aviat que­darà en no res. Quan arribi el moment mira­rem i mira­rem al cel, però on hi havia aque­lla ful­gor només hi haurà negror. No cal ser astrònom per veure-ho a venir. Joan Antoni Flecha, més apre­ciat pels puris­tes i els rivals que no pas per l'afició a l'esport en gene­ral, se'n va després d'una dot­zena d'anys com a pro­fes­si­o­nal. El seu currículum inclou resul­tats impos­si­bles d'ima­gi­nar ara mateix per qual­se­vol afi­ci­o­nat que vul­gui seguir el seu camí. Cita­rem, a tall d'exem­ple, la victòria en el Tour de França (2003) i els tres podis al san­tu­ari per excel·lència del ciclisme mun­dial, la París-Rou­baix (2006, 2007 i 2010).

Sense Flecha (35 anys) el 2014 només ens que­da­ran tres ciclis­tes en la pri­mera cate­go­ria: Purito (33 anys) i els seus dos com­panys al Katuixa Xavier Flo­ren­cio (33) i Alberto Losada (31). Les pre­vi­si­ons a curt ter­mini són, doncs, devas­ta­do­res. El mateix Purito ho accepta com una llei natu­ral: “A Bèlgica no sur­ten juga­dors d'hoquei sobre patins, i aquí no sur­ten ciclis­tes. Cada país té els seus esports de capçalera.” Ara fa la sen­sació, a més, que els pocs que tre­uen el cap ben aviat l'hau­ran de tor­nar a ama­gar perquè el somni d'arri­bar a ser pro­fes­si­o­nal s'ha con­ver­tit en un cul-de-sac. No hi ha equips que paguin per con­trac­tar ciclis­tes. És un drama que també es viu en altres sec­tors, com en el dels mit­jans de comu­ni­cació.

De solu­ci­ons no se n'albi­ren a curt o mitjà ter­mini. La crisi, amb tot, no deixa de tenir els seus com­po­nents para­do­xals. El boom del ciclo­tu­risme s'ha des­bor­dat seguint la fal·lera de les mar­xes popu­lars i durant els caps de set­mana els grups de cor­re­dors que s'ani­men a imi­tar de manera lúdica els seus grans ídols del Tour és cada vegada més exa­ge­rat. Hi ha més ciclis­tes que mai a la car­re­tera, però aquests afi­ci­o­nats, la majo­ria dels quals no paguen cap llicència, són els pri­mers que no dei­xen sor­tir els seus fills amb una bici­cleta a la car­re­tera. La sobre­pro­tecció, segu­ra­ment jus­ti­fi­cada veient el com­por­ta­ment de molts con­duc­tors, ha matat defi­ni­ti­va­ment el ciclisme de base, que mal­viu a Cata­lu­nya pel volun­ta­risme indi­vi­dual d'alguns diri­gents que, igual que els nos­tres grans ciclis­tes, ja no tro­ben relleu.

I men­tre faig, molt a pesar meu, d'àngel exter­mi­na­dor del ciclisme català, cada tem­po­rada més pro­fes­si­o­nals d'arreu del món ater­ren a Cata­lu­nya per entre­nar-se durant la tem­po­rada ciclista i fins i tot, com en els casos de David Millar i Dani­el­Mar­tin que­dar-s'hi a viure. El Gar­min, tota una mul­ti­na­ci­o­nal d'aquest esport, hi té tota l'estruc­tura i l'Sky també es pla­neja venir-hi. L'efecte crida de Lance Arms­trong, més enllà de la seva intensa relació amb el dopatge, es manté també en el turisme inter­na­ci­o­nal. Els Piri­neus i la Costa Brava són un reclam imba­ti­ble. Però anar en bici­cleta i fer ciclisme no és el mateix.