El ciclisme a Catalunya és com una estrella morta, d'aquelles que brillen als confins de l'univers. Des de la Terra encara en veiem la llum, però sabem que no existeix. Arribarà el moment que simplement s'apagarà per als nostres ulls, tot i que la seva mort natural va ocórrer molt abans. Joaquim Rodríguez és el número 1 del món. La seva brillantor ens encega, però és una il·lusió òptica que ben aviat quedarà en no res. Quan arribi el moment mirarem i mirarem al cel, però on hi havia aquella fulgor només hi haurà negror. No cal ser astrònom per veure-ho a venir. Joan Antoni Flecha, més apreciat pels puristes i els rivals que no pas per l'afició a l'esport en general, se'n va després d'una dotzena d'anys com a professional. El seu currículum inclou resultats impossibles d'imaginar ara mateix per qualsevol aficionat que vulgui seguir el seu camí. Citarem, a tall d'exemple, la victòria en el Tour de França (2003) i els tres podis al santuari per excel·lència del ciclisme mundial, la París-Roubaix (2006, 2007 i 2010).

Sense Flecha (35 anys) el 2014 només ens quedaran tres ciclistes en la primera categoria: Purito (33 anys) i els seus dos companys al Katuixa Xavier Florencio (33) i Alberto Losada (31). Les previsions a curt termini són, doncs, devastadores. El mateix Purito ho accepta com una llei natural: “A Bèlgica no surten jugadors d'hoquei sobre patins, i aquí no surten ciclistes. Cada país té els seus esports de capçalera.” Ara fa la sensació, a més, que els pocs que treuen el cap ben aviat l'hauran de tornar a amagar perquè el somni d'arribar a ser professional s'ha convertit en un cul-de-sac. No hi ha equips que paguin per contractar ciclistes. És un drama que també es viu en altres sectors, com en el dels mitjans de comunicació.

De solucions no se n'albiren a curt o mitjà termini. La crisi, amb tot, no deixa de tenir els seus components paradoxals. El boom del cicloturisme s'ha desbordat seguint la fal·lera de les marxes populars i durant els caps de setmana els grups de corredors que s'animen a imitar de manera lúdica els seus grans ídols del Tour és cada vegada més exagerat. Hi ha més ciclistes que mai a la carretera, però aquests aficionats, la majoria dels quals no paguen cap llicència, són els primers que no deixen sortir els seus fills amb una bicicleta a la carretera. La sobreprotecció, segurament justificada veient el comportament de molts conductors, ha matat definitivament el ciclisme de base, que malviu a Catalunya pel voluntarisme individual d'alguns dirigents que, igual que els nostres grans ciclistes, ja no troben relleu.

I mentre faig, molt a pesar meu, d'àngel exterminador del ciclisme català, cada temporada més professionals d'arreu del món aterren a Catalunya per entrenar-se durant la temporada ciclista i fins i tot, com en els casos de David Millar i DanielMartin quedar-s'hi a viure. El Garmin, tota una multinacional d'aquest esport, hi té tota l'estructura i l'Sky també es planeja venir-hi. L'efecte crida de Lance Armstrong, més enllà de la seva intensa relació amb el dopatge, es manté també en el turisme internacional. Els Pirineus i la Costa Brava són un reclam imbatible. Però anar en bicicleta i fer ciclisme no és el mateix.