Les vacances a l'estiu i aquesta aturada FIFA són moments periodísticament meravellosos. D'un no res se'n treu un tema. L'escriptor que nia en el fons de tot articulista surt a llum acudint a argumentaris profunds i inesperats. Esclaten comparatives, estadístiques i entrevistes escrutadores. S'aborden amb més serenitat trajectòries i anàlisis sobre els temes de sempre. El nomenament de Gerard López com a seleccionador català s'ha pogut comentar amb tot luxe de detalls. El Barça s'ha inventat una nova polèmica suprimint l'entrada gratuïta de nens al Camp Nou. Potser, de la pausa, els que reben més són les tertúlies de ràdio i televisió que espremen i allargassen fins a l'avorriment certes notícies. Hi ha també especulacions: futur de Valdés, renovació d'Iniesta, recuperació de Messi, sobreexplotació de Neymar per part de Scolari, què passarà amb Montoya i Dos Santos, reaparició de Puyol. I a mi m'ha vingut la idea, per fer-ho una mica diferent, de considerar l'exemple del Màgic Andreu i posar-me medalles. Perquè és ben cert que si esperes que te les posin vas aviat. En tot cas, les guarden per acompanyar la teva necrològica.

Bé, les petites medalles que goso posar-me també estan basades en noms no gaire sovintejats. Quan l'Espanyol va fitxar Víctor Sánchez, vaig predir-ne l'èxit i vaig profetitzar la seva faceta golejadora (9-02-12); també en veure un partit de juvenils vaig dir que si el Barça no tenia alternativa al fals davanter centre i en volia un de referència, alt i que anés bé de cap que confiessin en Tony Sanabria, que aleshores (23-08-12) tenia 16 anys. Ara veig que se li reconeix capacitat golejadora i el seu país, el Paraguai, l'ha seleccionat. Vaig defensar la qualitat de Jonathan dos Santos i he vist com el Tata l'ha retingut, això sí sense fer-lo jugar gaire. També, pel seu rendiment amb la sub-21 de la temporada passada, vaig defensar a ultrança Bartra, que ara ha complert sobradament les expectatives. Tots hem observat un canvi en la seva actitud, més segur d'ell mateix, menys atabalat. Potser hi ha contribuït el treball mental que fa amb un coach que, no cal dir-ho, no funciona si no estàs en un bon nivell físic, tècnic i tàctic.

També em plau desmedallar-me. Estava convençut que Martí Riverola, nascut futbolísticament al Barça, podria ser un nou Guardiola. I ara el veiem, desdibuixat, al Bolonya. També em creia que el central de Puig-reig Oriol Rosell, que era contundent i tenia una prodigiosa sortida de pilota, podia ser un central de futur.

Segueixen pendents les decisions sobre el porter, un possible cinquè central –que sobretot sigui esquerrà!– I àdhuc s'ha reeditat el rumor de comptar amb el que abans deia, un 9 de referència. Seria divertit –i donaria la raó a Santiago Salvat que ahir a El 9 deia que certes decisions li remetien a les sèries còmiques del setè art–, que s'acabés fitxant Mata. Si ve un jugador d'un altre país, serà il·lustratiu. Com va quedar clar en la darrera assemblea, i això és extensible a quasi tots els grans clubs, l'endeutament principal dels clubs ja no és amb la banca (no sé el Madrid...), sinó amb altres clubs pels traspassos, el pagament dels quals sovint està fraccionat. Si tu deus diners a X, d'un determinat país, i compres un nou jugador a Z, de la mateixa contrada, i X deu diners a Z, hi pot haver, a la biorxa del que diu Rajoy, un canvi de cromos. Sembla que la realitat pugui ser virtual, però per eventuals necessitats de tresoreria, entre dos jugadors de semblant qualitat, la decisió pot venir condicionada pel país que comptablement interessi més.