Avui fa 27 anys que Barcelona va ser escollida seu dels Jocs Olímpics del 1992. L'esclat d'alegria popular d'aquell 17 d'octubre del 1986 va ser la porta d'entrada a uns anys d'una gran complicitat ciutadana al voltant de l'esdeveniment que transformaria Barcelona i la projectaria al món. La frase icònica de Samaranch que ha marcat un abans i un després en la història moderna de Barcelona dóna ara títol a una obra de teatre que, fins al 3 de novembre, es pot veure al Lliure de Montjuïc. Creat per Joan Ollé, el muntatge és una passejada per la memòria sentimental de la ciutat, un espectacle recomanable que té la bona pensada d'oferir un preu especial de 14,5 euros als herois anònims dels Jocs, els voluntaris olímpics. Anar a veure l'obra m'ha fet rescatar la credencial del 92, tan amagada i empolsegada com ho està aquella complicitat que, sobreposant-se a obres, sorolls, expropiacions i enderrocs, va impregnar els barcelonins els sis anys previs als setze dies de glòria. Recordar que l'èxit olímpic va raure en la implicació ciutadana seria més fàcil si haver-ne estat voluntari comportés, encara avui, viatjar amb descompte en transport públic o accedir a meitat de preu a recintes esportius i culturals, però enterrat l'esperit olímpic des de fa 21 anys, fer cinc cèntims d'aquella complicitat transversal als que no la van viure obliga a citar més contrastos que similituds: el Fòrum va ser exemple de no-acceptació, i els Jocs d'hivern reculen abans d'entrar en la cursa perquè es dubta del suport ciutadà. Tot i així, explicar la il·lusió col·lectiva que va seguir a aquell “À la ville de... Barcelona” de 27 anys enrere és avui una mica més senzill. Perquè és ara quan aquest país torna a tenir definit un horitzó clar pel qual lluitar, un objectiu transversal que entén de sacrificis i d'esclats festius en el trajecte cap al destí final. Amb l'afegit que, en aquest viatge, corregirem l'única cosa de la qual va fer curt Barcelona el 92: la de mostrar-se i no amagar-se com a capital del seu país.