Sort que torna el futbol! Fa quatre dies Sandro Rosell es queixava de l'estranya capacitat d'alguns sectors del barcelonisme de generar, segons ell, debats inútils que no mereixen discussió. És públic i notori que al president del Barça li agrada molt poc la discrepància i que, fins i tot, promou i agraeix el servilisme ideològic. Gerardo Martino, ben alliçonat per diferenciar els bons i els dolents de la pel·lícula, va baixar al fangar mentre es posava les mans al cap quan el periodisme (i també el món del futbol) debatia sobre matisos tàctics. Es veu que allò tampoc tocava. Suposem que el debat provocat per les decisions de la junta i, és clar, per ell mateix sobre els nens culers menors de set anys tampoc deu ser del seu gust.

Sort que torna el futbol perquè Rosell parla de lleis i la directora general d'Administració de Seguretat de la Generalitat, Maria Teresa Casado, el desmenteix; parla de lleis del 2007, però en el seu programa electoral (2010) manifestava la seva intenció de promoure el barcelonisme familiar. De fet, corren molts tuits de Rosell per la xarxa tipus: “Cap al Camp Nou en família. Som-hi” (14-3-2010), en la prèvia d'un Barça-València de la seva època preelectoral; parla de seguretat, però oblida la vergonya i les mentides en el procés de la grada jove, finalment avortada pels Mossos; parla del perill d'excés d'aforament amb dades d'un partit de fa deu mesos (contra el Getafe), amb xifres que van canviar de dilluns a dimarts per justificar una teoria construïda des de la falsedat; parla de transparència però evita l'assemblea de socis...

Sort que torna el futbol perquè la demagògia de les declaracions de Rosell, Jordi Cardoner i Toni Freixa alertant de possibles morts, allaus, catàstrofes, desgràcies, cataclismes, daltabaixos, drames, tragèdies, desgràcies, hecatombes i sinistres variats s'acosta més al tsunami que es va endur 230.000 ànimes el 26 de desembre del 2004 que el que passa cada quinze dies al Camp Nou. Està confirmat que Juan Antonio Bayona no es va inspirar en el barcelonisme infantil per fer el seu esplèndid Lo imposible. Sigui per qüestions legals, de seguretat, econòmiques o per convenciment el que no és acceptable és la manera de presentar la decisió. Si s'ha de fer, s'explica amb naturalitat i tranquil·litat, en temps i forma correctes, amb arguments preparats, possibles alternatives i solucions pensant en el soci i, finalment, es fa. Així, tot plegat, fa mala olor.

La pilota sempre diu la veritat i per això estem contents que torni a córrer. És coneguda la seva passió pels futbolistes que la mimen, que la passen acaronant-la i no colpejant-la. Mai menteix. Si Messi l'envia a l'escaire, li fa cas i hi va, i si Xavi o Iniesta la remenen, no es mareja. Torna el futbol i, també, si ens ho permeten, els debats. A Pamplona el Barça es juga molt perquè afrontar el clàssic contra el Real Madrid amb cinc punts d'avantatge no és el mateix que fer-ho estant a tir dels blancs.

Seguim tenint pressa. En aquesta setmana de moltes desil·lusions permeteu-me cridar ben alt i ben fort per recordar tothom que tenim pressa i ganes. Totes dues coses, molta pressa i moltes ganes.