Alguns madridistes fa dies que expressen en públic el desig de trobar un discurs per confrontar a la riquesa teòrica del Barça, alguna cosa que els validi des d'una perspectiva intel·lectual, un text d'esperit gairebé constitucional que els doni volada. I no se'n surten, és clar. L'últim a deixar anar allò que el mestre Pla qualificaria de collonada ha estat Antonio Resines, aquell actor castís i merengue que tan bé representa el paper d'espanyol eternament emprenyat, per això la seva notorietat pública per empatia massiva. Després de burlar-se de la independència, com correspon en esperit a gent que menysprea tot allò que ignora, Resines contraposa a la idea del Més que un club que el Madrid és “club de clubs”. I s'ha quedat tan ample, amb la boca plena d'aire després de tan buida i llampant definició.

Fa seixanta anys que cerquen la manera d'amagar l'evidència: quan ets un poder fàctic, símbol del país que t'arrogues representar, vols encarnar la idea del carro guanyador i et converteixen per desig dictatorial en l'ambaixador espanyol encarregat d'endolcir comportaments totalitaris, no te'n cal cap, de discurs ni de teoria. Passes per damunt, et dediques a l'“ordeno i mano” i fas mans i mànigues desitjós de mantenir l'statu quo. I estableixes suports per tal de perpetuar-te en l'èxit, com, per exemple, el control absolut dels àrbitres. No cal res més. Acostumes la teva gent, els teus seguidors, a viure còmodes sota cabdillatges absolutament barallats amb qualsevol idea de democràcia i vas tirant de la rifeta. Ells, a canvi, només et demanen victòries, que donen orgull i autoestima a socis i simpatitzants. I taparan la realitat a còpia de passió en els fútils arguments, sense raó que els acompanyi.

El Madrid va alterar radicalment la història amb Franco i Bernabéu, i fa un munt de temps que està nostàlgic d'aquelles glòries, fins al punt d'haver entrat en el nou mil·lenni dominat per un altre duce provinent de les finances que els consola, a falta d'èxits, repetint fins a afartar la discutible idea de ser l'equip més ric del món, sense que quedi gaire clar des d'on ingressen els diners. I quan entren per la via del pelotazo, com va passar en els anys galàctics, callen i enganyen. Hi estan acostumats: així s'entén com els costa de reconèixer la bella proposta del Barça i l'enveja que els genera. Mouen fils de propaganda a dojo i aquesta setmana ens en farem un fart de menjar-ne, vulguem o no. Amb tot això, per a què volen un discurs? Si ni tan sols admeten l'existència d'oposició o diverses sensibilitats i maneres d'entendre el fenomen blanc en consum intern. Si mai reconeixeran com s'han fet grans i qui ha mogut els fils des del darrere, per quins set sous busquen justificació intel·lectual? Excuses de mal pagador.