Veure un partit amb gent teva preparat per superar un rècord que té l'equip del règim és bonic. I més quan acabes de saber que un actor que tenies en consideració ha vomitat estupideses de nivell aznarià contra el dret democràtic a decidir.

Un actor fanàtic de l'equip blanc, Resines, sense fer cap autocrítica a un passat trampós i un present fosc, a qui, per fer front al discurs de valors d'un Barça il·lusionant any rere any, amb una proposta actual que torna a despertar totes les esperances, no se li acut res més que polititzar el perfil del Madrid. Si hi ha un equip que no pot parlar de política és l'equip que el franquista Santiago Bernabéu va fer gran gràcies al suport d'un dictador sanguinari. Actor, un consell, dedica't a la comèdia o al drama, és la teva especialitat; deixa l'anàlisi pels creadors, aquest no és el teu lloc.

El Barça, quan té un mur al davant, toca i retoca la pilota. Hom veu que ens acostem a la porteria contrària, però hi ha encara una passada més fins arribar al barroquisme extrem, fins que una veu apassionada diu: “Xuta, xuta d'una punyetera vegada!”

El Barça no usa gairebé mai una jugada que és clau en el futbol: xutar des de fora l'àrea quan el rival tanca totes les vies d'entrada. I aquí s'equivoca.

Cal xutar quan se'n té ocasió, quan hom veu porta, quan és possible fer-ho. Recordem Alexis el dia del Valladolid. Si no, es donen moltes més possibilitats a la defensa rival, com va passar ahir a Pamplona i com ha passat en tants i tant altres partits, tot i que molts s'han acabat guanyant perquè la vàlua blaugrana és de vegades inaturable.

Martino està demostrant ser capaç de dur el Barça actual i que sap com millorar-lo, però ha de fer pressió esportiva perquè els jugadors mirin més aviat cap a porta quan és possible. Una clau del futbol, una jugada que l'afició reclama.