Són pocs els equips del futbol professional espanyol que no tenen el filial competint en categories estatals, però n'hi ha. Sense anar gaire lluny, el Sabadell i el Girona, que tenen el segon equip com a debutants a primera catalana i que són a la part alta de la classificació. Fins i tot hi ha clubs que ni tan sols tenen filial, com el Lugo i la Ponferradina, que va decidir eliminar-lo l'estiu passat. És força raonable, per tant, que el conjunt del Bierzo hagi format una plantilla amb tres porters, perquè si no hauria de recórrer a l'equip juvenil si un dels del primer equip es lesionés, fos sancionat o tingués qualsevol altre problema. Tant el Girona com el Sabadell tenen dos porters, i en cas de necessitat confiarien en jugadors del filial –encara que estiguin competint a primera catalana–, que s'entrenen regularment amb el primer equip. Un cas similar al de l'Espanyol, amb Kiko Casilla i Germán Parreño en la primera plantilla, i Pau López com a teòric tercer porter però jugant cada cap de setmana a segona B. Hi ha clubs, en canvi, que aposten per tenir tres porters a la plantilla malgrat que el filial estigui també en una categoria molt competitiva. Ho fan tant el Barça (Valdés, Pinto, Oier) com el Madrid (Diego López, Casillas, Jesús Fernández). És necessari? Alguns ho defensaran, però jo no hi acabo de trobar el sentit.

No tinc cap dubte que tres porters, i fins i tot quatre, són útils en el treball diari. Només cal veure els entrenaments (els que encara els tenim oberts) dels equips per comprovar-ho. La gran majoria tenen un preparador específic, amb una metodologia cada cop més desenvolupada, i treballant sovint al marge del grup. A mig fer l'entrenador reclama un porter per assajar centrades, i va bé enviar-lo sense haver d'interrompre el treball específic. Estic segur que Oier Olazábal no fa cap nosa en el dia a dia de l'equip. Però al seu lloc, fent la mateixa funció de dilluns a divendres, no hi podria haver un porter que el cap de setmana competís amb el filial? Un noi jove, que s'anés fent, que assimilés el treball i contacte diari dels cracs del primer equip però que també anés adquirint el punt competitiu que donen els partits, aprofitant que la segona A és ja una categoria prou seriosa. Té sentit que un tercer porter passi tota una temporada sense jugar ni un partit oficial? En el cas d'Oier, s'hi barreja el fet que, com ha passat amb altres companys, per contracte tenia garantit pujar al primer equip. És cert que l'etapa al filial semblava més que cremada després de sis anys, però el club sempre tenia la possibilitat –si realment hi creu– de cedir-lo i comprovar, amb partits, si és una alternativa fiable per a més endavant.

Oier, inactiu en la lliga, sí que va viatjar amb l'equip a Milà, on Martino es va presentar amb tots els disponibles (22 jugadors) menys Isaac Cuenca per al duel d'ahir a San Siro. No és res extraordinari que, en un partit de Champions i a camp contrari, es prengui la prevenció d'endur-se tres porters. L'any passat, Mourinho en va arribar a fer viatjar quatre cap a Istanbul i Dortmund. No fos cas que Diego López es lesionés, Casillas es rebel·lés i Adán agafés mal de panxa. Encara hauria pogut fer curt.