Neymar pateix el mal del futbolista que exagera la caiguda, sovint buscant més que la falta la sanció amb targeta. Fingeix, i en l'argot futbolístic està ben definit com a piscinero. No és un insult, però sí un atribut que no està ben vist, especialment en un jugador que té talent de sobres. El periodisme alliçonador, i sovint decadent, no cal que ens presenti enquestes manipulades per subratllar un fet que per poc que un s'hi fixi, i entengui en la matèria, conclou sense cap mena de dubte que Neymar posa més pa que formatge en les seves caigudes.

També és cert que Neymar no cau sense contacte. Quan cau, quan exagera en una caiguda, prèviament sempre hi ha hagut contacte o ha estat empès, travat o trepitjat.

Neymar, un jugador que no es deixa intimidar, també és un futbolista a qui agrada el contacte i sovint el veiem mossegant els rivals, la majoria dels quals no tenen un posat com ell ni fingeixen la caiguda. I això ho hauria d'aprendre, el brasiler, a ser més honest.

El que desconeixia Neymar és que els estratagemes que ha pogut explotar al Brasil, al Barça poden funcionar, però no cal abusar-ne perquè no agraden gaire. Al Camp Nou l'exageració, l'engany i l'argúcia no estan ben vistos. Cap culer farà un lleig a un penal o a un avantatge clar que precedeixi una trampa si al final és un gol el que finalitza la jugada, però no tothom a l'estadi s'enorgullirà d'aquest fet. La gent no és beneita i sap quan hi ha hagut una trampa. I com que al Barça n'hi fan moltes, i n'ha de patir, i n'ha hagut de patir tantes al llarg de la seva viva, no s'hauria d'estranyar, Neymar, si algun cop acaba xiulat a l'estadi per alguna de les seves piscines.

L'aficionat barcelonista, d'entrada, no deu estar gaire satisfet amb el jugador pel tracte que li estan dispensant els àrbitres. Sí, sembla una contrarietat, però d'aquesta execució en la caiguda el brasiler ha propiciat que en el darrer partit l'àrbitre no se'l prengués seriosament, i no per les clares faltes i l'excessiva duresa del rival, ja prou coneguda de sempre, sinó perquè ja s'han establert els prejudicis contra el brasiler. I no oblidem el darrer partit a l'estadi, en què dos claríssims penals van passar de llarg de la mirada del col·legiat. I Neymar en té una mica de culpa, d'això, com la tenen tots aquells jugadors que han decidit fer trampa.

Si el brasiler, dotat d'una qualitat immensa per jugar a futbol, es prodigués a explotar-la al màxim, com ho fa Messi, per exemple, de ben segur que el Barça fa dos partits hauria tingut dos penals a favor i en el darrer algun rival potser se n'hauria anat al vestidor amb una vermella.

Serà difícil que el col·lectiu arbitral, tan sensible a les campanyes muntades des de la premsa decadent, torni a contemplar Neymar a curt termini com un jugador que els ajuda en els partits. El jugador brasiler ja té deures. Ningú no li diu que es mossegui la samarreta quan li trepitgen la mà per evitar l'expulsió del rival, però sí que se li pot demanar que en un contacte entre dos jugadors que disputen una pilota no surti rebotat contravenint alguna teoria física.