Que Neymar és cosit a puntades o agredit: “Juguin, juguin!” Que Gareth Bale s'entrebanca ell solet dins l'àrea del Màlaga –per cert, plantejament d'opereta de Schuster–: penal! Alerta que el gal·lès té una tendència innata a simular faltes i, a diferència de la Premier, on els àrbitres ja el tenien clissat, és evident que aquí, amb els Muñiz Fernández, Ayza Gámez, Teixeira Vitienes brothers... i tota la tropa de trencillas addictes a la causa, es pot afartar.

La cosa ve de lluny, de molt lluny. És històric i és història perfectament documentada. Si alguna cosa iguala els àrbitres espanyols és la seva capacitat infal·lible i “absolutament involuntària” d'equivocar-se en situacions crucials a favor del Madrid. Mentre que qualsevol equip quan juga malament acostuma a perdre o, si més no, a empatar, quan es tracta del Madrid el que acostuma a aparèixer és el bon amic, l'àrbitre, acudint al rescat. I a nosaltres ens fa fins i tot peresa de queixar-nos. Ens hem acabat creient allò del “victimisme” i la fal·làcia que, en qüestió d'arbitratges, “ni Madrid, ni Barça no es poden queixar”, posant-nos sarcàsticament al seu mateix sac. Quines penques! I nosaltres a mirar de compensar el desequilibri jugant molt millor que ells i a callar, sempre. Un gest ennoblidor, certament, però que no t'estalvia la cara d'imbècil.

Això és una vergonya! I ja no és només la diferència escandalosa de penals a favor del Madrid respecte del Barça amb el senyor Pérez de president (gairebé el doble). Es podria omplir l'edició sencera del diari d'avui argumentant els lladronicis arbitrals dels últims anys a favor dels blancs, però ni tinc espai, ni ganes i, a més, em reconec part interessada. Per tant, em limitaré a reproduir el que, segons relata el periodista Diego Torres en el llibre Prepárense para perder, van sentir de boca del seu entrenador els jugadors del Madrid abans de la final de la copa del 2011, en la qual van protagonitzar aquella primera part tan ignominiosa tot comptant amb el beneplàcit d'un àrbitre acovardit, Undiano Mallenco. Escriu Torres (a qui ningú no ha desmentit) que Mourinho va ordenar als seus jugadors: “que havien d'entrar sempre molt fort; que repartissin sense miraments i va afegir que no havien de témer sancions perquè els àrbitres espanyols, i Undiano no era una excepció, ‘es cagaven' amb el Madrid”. Mourinho hauria pogut fer servir altres expressions: no s'atreveixen, són condescendents... Però no, va ser clar: “Es caguen” Prou que ho sabia i per això va portar fins al límit la seva actitud de fatxenda (dit a l'ull de Tito, inclòs). Sabia que tenia la impunitat (blanca).

Undiano Mallenco, el que es va “cagar” aquella nit a Mestalla, serà dissabte al Camp Nou. Bolquers a banda, si aquest és el millor que han trobat per xiular el clàssic, és que el segon ha de ser dolent però dolent de pebrots, que diria aquell. I els deixarem a sis punts. Tant sí com no, Tata.