És ancestral, es juga com s'entrena.

Ens remuntem al febrer del 2005 i estirem el fil d'un triangle que momentàniament uneix Girona, Vitòria i Roma. La temporada ha començat torçada per al Casademont, amb la lesió de Luke Recker. Per substituir-lo un parell de mesos, arriba un tal Robert Conley. L'aler de Geòrgia ho trenca durant vuit partits, sortint a més de 22 de valoració la peça i acomiadant-se un diumenge al vespre, amb 30 punts, 11 rebots i 39 de valoració contra el Bilbao. A Vitòria, els problemes de lesions són un element indissociable del tarannà diari del Tau, de la tempesta de bàsquet que originen Prigioni, Calderón, Macijauskas, Vidal, Hansen, Gabini, David, Scola, Splitter i Betts.

És un dia qualsevol i Conley enfila cap al nord per incrustar-se en la maquinària del Baskonia. És novembre, i progressivament i a mesura que les altes mèdiques donen via lliure als molestats, tocats i lesionats, els seus minuts al camp van decreixent. I ja som al febrer del 2005 i a Dusko Ivanovic li sona el telèfon. Rep una trucada de Roma, de Svetislav Pesic, que fa pocs dies que ha signat pel Lottomatica. L'exentrenador blaugrana necessita ajustar l'equip que s'ha trobat i pensa que Conley li farà un bon servei. “No, no puc deixar-te'l. El necessito per als entrenaments,” li contesta Ivanovic.

El Barça d'aquesta temporada ha nascut escarmentat per l'anterior. Hi ha una teoria indemostrable i per tant irrefutable que explica que quan un jugador es lesiona cal mentalitzar-se perquè, quatre de cada cinc, els companys de posició seran els següents a fer-ho.

La temporada passada, el Barça tenia tretze jugadors i enguany n'ha augmentat en un el nombre, un fet incomprensible segons alguns punts de vista perquè tres d'aquells tretze van jugar entre poc i gens. Però és que encara en van arribar dos més (Oleson i Mavrokefalidis) per acabar cobrint les baixes de llarga durada (Mickeal i Jawai). Per tot plegat, el Barça està en guàrdia, perquè a l'hora de la veritat, en la final a quatre i en el play-off pel títol de lliga, l'equip només va tenir un pivot (Tomic) dels cinc que havien començat la temporada en òptimes condicions.

Lorbek ho va jugar tot, és cert, però com es va veure al final de l'exercici ho va fer lesionat. I el seu rendiment, la baixa qualitat del seu treball diari per culpa dels problemes físics, va acabar arrossegant la resta de joc interior. Jawai, Wallace i Todorovic van tenir diversos problemes, de peu, braç i dit, però quan se'ls necessitava tots van trobar el seu límit en una lesió. Perquè, ens diu la indemostrable però irrefutable teoria, davant d'un company de posició lesionat o amb problemes, els altres han de multiplicar esforços i augmentar la quantitat de minuts en què se'ls exigeix qualitat. En els partits, però especialment en els entrenaments. Perquè l'entrenador coneix l'ancestral coneixement: es juga com s'entrena. I com que ell vol jugar amb la màxima intensitat vol que els entrenaments també ho siguin. Sempre. I no només desitja plantilles de 12 o de 13 individus, sinó que les voldria de 14, 15 i si disposés d'un xec en blanc, encara de més. “Quina mala sort”, es diu. “Només es lesionen pivots.” No, aquí no n'hi ha, de mala sort. És física clàssica, elemental: menys unitats per fer el mateix treball, més risc que l'engranatge es trenqui. Abans pivots, ara petits: Navarro ha tornat a poc a poc, Oleson s'ha lesionat en el procés i Abrines fa dies que juga amb mitja cama embenada.

Tornant al 2005, recordarem que a Conley se li va rescindir el contracte un parell de mesos després d'aquella trucada. Es veu que, cansat de treballar molt i jugar poc, havia perdut la mentalitat adequada per donar qualitat en els entrenaments de l'equip. I dos partits abans que s'iniciés el play-off, Drew Nicholas va arribar a Vitòria. En les semifinals contra l'Unicaja es va lesionar i no va jugar més i... Bé, del triple d'Herreros aquí no en parlarem.