Barcelona està a punt de tancar la decisió sobre la candidatura als Jocs d'hivern del 2022. L'alcalde Trias farà un anunci imminent després de sospesar les possibilitats i el suport a la candidatura. De ben segur que hi ha poderosos arguments a favor i en contra, sens dubte, de tota mena. També és cert que la candidatura va ser llançada per Hereu amb certa improvisació, si més no aparent. I també és veritat que d'entrada podia semblar una botade. Tan cert com que al final la candidatura va ser rebuda amb enorme alegria pels alcaldes del Pirineu, i no és menys cert que fa uns mesos va desencadenar fins i tot una dosi d'entusiasme que semblava que podia ser creixent, alhora que sectors inicialment escèptics semblaven mostrar-s'hi més receptius que no pas al principi. Al final, però, sembla que no hi haurà candidatura.

Allò xocant, tanmateix, ha estat l'actitud de determinades formacions polítiques ben singularitzades al consistori barceloní. La primera, la més d'esquerres de totes les esquerres del món mundial, ferotgement en contra. Segons aquests, la prioritat avui davant els efectes devastadors de la crisi és destinar el gros dels recursos públics a fer polítiques socials. Dit així, molt d'acord, tot i que el país també necessita –i amb urgència extrema– revulsius que generin il·lusió i que afavoreixin una millora de les infraestructures per enfortir –entre d'altres– l'economia productiva. També horitzons de futur engrescadors, com ho és la consulta que permeti a la gent votar per decidir el seu futur, el nostre futur com a país. Clar que n'hi ha que viuen la consulta únicament per estricte rigor democràtic però amb nul entusiasme, senzillament perquè no saben quin futur volen per a Catalunya.

Passa que paral·lelament hem viscut l'esperpent de l'enèsima candidatura olímpica de Madrid, un nyap que ni la fastuosa despesa promocional –amb una propaganda falsària i indigna d'un país seriós– ha pogut convèncer mínimament el COI. I què deien aquests que eren tan bel·ligerants contra els Jocs d'hivern sobre els Jocs a Madrid? Res, callaven, deixaven fer, si més no ni remotament es van significar davant un projecte amb aires de grandesa com el de Madrid que aquest sí hauria costat –ja ho ha fet– un ronyó i part de l'altre. Parlem de milers de milions de les arques de l'Estat, que els catalans engreixen com ningú, posats al servei del Madrid dels Àustries, posats al servei d'una metròpoli que xucla de tot l'Estat amb un cost econòmic i pràctic monstruós.

Pitjor és, tanmateix, molt pitjor, la miserable actitud dels del PP amb el germà del ministre de l'Interior al capdavant. De jutjat de guàrdia! Perquè tot allò que a favor dels Jocs Olímpics de Madrid era entranyable entusiasme s'ha girat en escepticisme o oposició davant la candidatura d'hivern a Barcelona. La bel·ligerància del Partit Popular contra el projecte d'hivern evidencia fins a quin punt arriben les servituds del PP davant Madrid i com es gira la truita quan es tracta de Barcelona. I no parlo del PP madrileny, sinó del nostre, nostrat i simpàtic PP català, el del 12 d'octubre –un altre fracàs espectacular.

L'actitud del PP, en un cas i en un altre, ha estat d'una disparitat clamorosa i les actituds revelen, en essència, prioritats i preferències. De cap manera es pot entendre que simultàniament hi hagi una aposta tan cega i entregada davant el que volen fer a Madrid i només en favor de Madrid però sufragat entre tots i, en canvi, tot siguin reticències davant un projecte molt més modest econòmicament com el de Barcelona.

Potser arribarà el dia que aquesta colla s'estimaran una mica el país, ni que sigui perquè és on viuen i on viuran els seus fills. Però a hores d'ara s'imposa una hipocresia gegantina, un cinisme insultant i un autoodi flagrant.