Demà és dia de festa major. Un Barcelona-Real Madrid és motiu de gresca i xerinola per a tothom. Bé, per a tothom excepte per a tots els nens que, finalment, no podran anar al Camp Nou. Quina mala estona haver d'escoltar dels teus pares que no podràs anar a veure Messi i companyia i, també, quin drama haver d'explicar-ho al teu fill! Bé, tornem on érem... al Barça-Madrid i al futbol. Arriba el dia i també la por: “Escolta, contra el Madrid encara que sigui fent pena, 1-0 de penal i en l'últim segon!” Sí, és clar, les emocions del clàssic que ofeguen les raons. “Jugar bé a futbol? No, gràcies. Guanyar com sigui!” I no és més probable guanyar el partit jugant bé que malament? Passions puntuals al marge, per fortuna, aquesta premissa ha viscut allunyada de l'afició blaugrana que, fins i tot, ha arribat a sentir un orgull molt apassionat pel futbol exclusiu del seu equip, al qual ha ovacionat, fins i tot, després de derrotes doloroses amb equips poc estimats com el Chelsea i el Real Madrid.

És cert que algunes coses han canviat a can Barça, però sembla que la seva filosofia, convertida des de fa temps en fet cultural, encara tindrà continuïtat (amb molts matisos, però sobre la mateixa idea). Això, és clar, sempre que es visqui en la victòria. El partit de demà contra el Real Madrid és important perquè ningú comenci a tenir més dubtes dels que calen. És una qüestió d'estils: si els d'Ancelotti surten vencedors començaran les comparacions, que si el toc està antiquat, que si cal jugar en llarg, que si el contraatac representa la modernitat, que si cal un pla B amb un central de metre noranta-cinc i un davanter centre que en faci dos... sense atendre a l'evidència que l'actual plantilla del Barcelona no és capaç de fer tot això. Jugar bé o malament, aquesta és la qüestió, perquè es pot jugar bé de les dues maneres. L'Arsenal, com el Barça, és líder de la Premier tenint la pilota; el Borussia de Dortmund, com el Madrid, és un equip fantàstic contraatacant, i el Bayern de Munic està mutant d'una cosa a una altra amb la sort de ser capaç de dominar els dos registres. Tots juguen bé. Utilitzar les comparacions en funció dels resultats és un error: algú s'imagina un entrenador que vulgui jugar al contraatac amb un mig del camp que tingui Sergio Busquets, Xavi i Iniesta? O un tècnic que vulgui jugar al peu en un onze on hi hagi Bale, Ronaldo, Di María i Benzema? No, oi? Doncs això...

Paciència passi el que passi. La idea és molt més important que els resultats, però cal aconseguir-los per seguir creient-hi. Canviar de rumb, girar la truita, introduir per introduir només condueix a projectes d'un any. El Madrid, d'això, en sap molt. I el Barça d'altres èpoques, també. Milions i milions llençats a les escombraries sense trofeus que portar al museu. Guanyar com sigui? Això només serveix per enganyar la gana.

Seguim tenint pressa. Cada dia més. Que ningú ho oblidi. Que ningú es deixi portar. Ara cal que tothom empenyi.