És innegable que la collita d'èxits, títols i admiració mundial dels darrers anys ha variat de manera radical la cosmovisió de l'aficionat barcelonista. També, la immediatesa de les noves tecnologies, la democràcia universal en matèria d'opinió –ara tothom la diu i la fa arribar–, i la globalització del fenomen ha aixecat les expectatives fins a nivells extraordinaris. Cal ser-ne conscient perquè aquest substancial canvi de tarannà provoca fets singulars. Per exemple, surt Piqué i diu que no entén tanta i tanta exigència de guanyar sempre. Gerard, no siguis beneit, és el pa que s'hi dóna avui dia, la gent s'ha tornat del morro fi, està malacostumada i ja no es conforma amb victòries, sinó que vol recitals en cada matx, com si juguessin màquines perfectes i no futbolistes humans, per tant, susceptibles de fallar. Parlant d'errades i per continuar les mostres, surt Mascherano i el pobre gairebé demana que l'executin en una plaça pública per haver comès un simple error contra el Milan. D'acord, va costar el gol italià. I què? Què és el futbol si no un joc d'errades aprofitades pel rival a l'hora de fer gols? Davant l'atac de sinceritat de l'argentí, diríem que exigim dels futbolistes una infal·libilitat gairebé papal, una perfecció contínua i sostinguda que res té a veure amb la realitat. Per seguir amb el raonament, un empat a El Sadar i un altre a Europa posen en marxa la tradicional queixa de l'“ai, ai, ai” i el no tenir-les totes just en el pitjor moment, que és sempre quan has de mesurar potencial contra l'etern adversari, el teu antagonisme absolut. Fa trenta anys, o vint, o deu, obtenir aquest 0-0 al dificilíssim camp d'Osasuna hauria resultat la més positiva de les notícies, i no cal que us expliqui com s'hagués rebut l'1-1 a San Siro, amb tot un mític Milan tancat al darrere, incapaç de presentar mèrits i talent per confiar que pot plantejar el matx de tu a tu al Barça. Ara ens hem tornat uns desmenjats, tot ens sembla poca cosa, xavalla, com si estigués escrit que cada presència ha d'equivaler a una pallissa, a abassegar independentment de qui et trobis al davant.

Fruit dels temps de consum immediat, arribem a conclusions de manera accelerada, prematura, injusta, distorsionada, perquè tot en el Barça és una absoluta exageració i allò que fa dos dies ens generava confiança, ara provoca dubtes sense base ni raó que les sostingui. A veure si també ens creurem que cada visita del Madrid ha de resultar un 5-0. Amb els cinc gols, és clar, de fantasia estètica, a repartir entre el taló i la xilena. Baixem a la terra i procurem ser honestos, perquè això de trobar al davant per sistema un 4-5-1 ultradefensiu fixat en pocs metres resulta una creu difícil de portar, és la factura per tenir tanta qualitat, per tants dies de glòria. I és el preu que s'ha de pagar sense creure que sempre seguirem instal·lats al setè cel, que mai més hem de tornar a patir i que tothom se'ns rendirà només veient el sensacional onze inicial que presenta el Barça en cada compromís. No, no va així, i cal una reflexió per modular desaforades expectatives que porten al dubte quan no s'arriben a complir. Es fa no ja un gra massa, sinó una tona en excés. I tampoc ha de consolar que riguem o plorem segons li vagi a aquest etern vas comunicant amb qui estem íntimament i eternament interrelacionats que es diu Real Madrid. No és just dubtar, no és just exigir una perfecció utòpica, impossible, sorgida de l'oportunisme avantatjós de només valorar l'últim marcador sense altres condicionants i circumstàncies. Observant, ens fem creus d'on se situen les expectatives avantmatx d'aquest clàssic. En el panorama més injust entre els imaginables.