A falta de Messi, que es va quedar sense marcar, van aparèixer Neymar, que ja ho té tot per ser l'ídol que el Camp Nou ja albirava, i Alexis, que amb un gol reservat als cracs es va redimir davant d'una afició que en temps no gaire llunyans contestava les seves pífies davant de porta amb una riota.

És veritat que el Barça es justifica pel joc i no pels resultats, però sense resultats, no ens enganyem, l'argument del joc no aguanta ni dues setmanes. El que passa és que, normalment, bon joc i resultats solen anar de bracet. Una altra qüestió és què s'entén per jugar bé. No té res a veure amb l'estil. Però això són figues d'un altre paner. Ja en parlarem un altre dia.

Sóc més partidari de l'avaluació continuada que dels exàmens parcials, de valorar al final de temporada que d'observar la nota trimestral, però acceptem el joc proposat per Zubizarreta en començar la setmana. Posem nota al Barça de Tata Martino pels dos parcials de nivell que ha hagut de superar en cinc dies: un aprovat, i prou, a San Siro, i un bé alt, més a prop del notable que de l'aprovat, però encara lluny de l'excel·lent, al Camp Nou. La matrícula, de moment, encara haurà d'esperar. Podríem dir que els blaugrana progressen adequadament, amb marge per a la millora. L'objectiu ha de ser allargar les fases de bon joc que ahir, per exemple, van desenvolupar només a estones, sobretot en la primera part.

Guanyar el Madrid i deixar-lo a sis punts en la lliga, plorant i queixant-se de l'àrbitre, és un bon escenari per discutir sobre la possessió, l'estil i les essències futbolístiques. De fet, guanyar el Madrid al Camp Nou sempre és un bon escenari, però amb aquests sis punts de coixí es pot debatre amb més tranquil·litat què passa a l'eix de la defensa, on ahir Mascherano i Piqué van tornar a tenir algun lapsus que hauria pogut sortir molt car. O per què, en la fase intermèdia de la segona part, el Madrid es va fer amo de la situació i el Barça va respondre al contracop, fins que Martino va fer entrar Song per recuperar el control al centre del camp.

Hi havia menys tensió, menys crispació, menys excitació prèvia, perquè era el primer clàssic dels últims tres anys sense Mourinho a la banqueta del Madrid. Però el seu esperit es va manifestar sobre la gespa, més ben dit, en l'alineació de Carlo Ancelotti que, buscant la identitat d'aquest nou Madrid, va sortir amb tres centrals, amb Sergio Ramos per fer la feina que, abans, el portuguès encomanava a Pepe. I amb tres punyals al davant, Di Maria, Bale i Cristiano, a córrer i a veure què passa. Els davanters blancs van poder córrer poc perquè els blaugrana van jugar amb intel·ligència. Van perdre només dues o tres pilotes en zona compromesa i van cometre més faltes tàctiques que en tota la temporada passada. No descartem, en aquest aspecte concret, un altre debat encès en les pròximes setmanes. I preparem-nos per a la campanya que ens espera sobre els àrbitres.