El Barça va disputar ahir un partit amb dues cares, però va aconseguir una victòria que només en té una: la de la desesperació madridista. Guanyar un clàssic sempre és una fita important, i Tata Martino i Neymar van poder viure en primera persona el que suposa per al Camp Nou una victòria com la d'ahir. Segurament ahir no va ser una d'aquelles victòries que marquen la temporada, però sí que frena un Madrid que venia amb voluntat de remuntar el vol i que encara és hora que comenci a enlairar-se amb Ancelotti a la banqueta.

Ahir el Barça va imposar el protocol. És podria dir que va ser una victòria protocol·lària. Martino va armar un equip per presidir el partit. Perquè encara que a la capital espanyola no ho tinguin clar, aquí pensem que qui juga a casa presideix. No se sap qui guanyarà fins que no s'acaba el partit, però cal ser fidels al protocol sempre. I aquest va ser el Barça del primer temps. Amb una defensa de bloc en què Adriano i Alves van mostrar la seva velocitat d'incursió. I Mascherano i Piqué, segurs a la rereguarda. Xavi, Busquets i Iniesta –potser no és el dels millors temps, però quin gran Iniesta, per molt que ara alguns el tinguin en el punt de mira– es van menjar un mig del camp on es van trobar sorprenentment Sergio Ramos fruit d'una estranya voluntat d'Ancelotti de trencar el protocol més lògic. La qual cosa també va incloure l'alineació de Bale com a titular demostrant el poc caràcter del nou entrenador madridista. Entre poc i massa, carai!

El Barça va jugar una primera part de fidelitat tàctica. L'equip es reflectia en el videomarcador i es reconeixia. Les línies se superposaven amb un control exquisit de la pilota, amb seguretat, sense pèrdues de pilota que provoquessin l'ensurt a què ens té acostumats el Real Madrid de la temporada passada. I d'aquesta manera no va trigar a arribar el primer gol de les botes d'un Neymar que s'estrenava en un clàssic però que el jugava com si n'hagués disputat mil. Mentre Neymar cavalcava per l'esquerra, on es va carregar a les espatlles la principal força ofensiva blaugrana, Messi atreia defenses i mirava de fer infructuoses incursions des de la banda dreta, on s'anava intercanviant amb Cesc, a qui ahir li va tocar un difícil paper de fer a estones de Messi amb Messi al camp. Tot plegat, difícil, però durant 45 minuts va funcionar.

En la segona part, el Barça es va trencar. I van caldre mesures d'urgència que Martino va aplicar amb l'entrada d'Alexis i Song. Alexis per donar profunditat i Song per asserenar el joc, reconquerir per al Barça el mig del camp i defensar millor el resultat, fita principal d'un entrenador valent que sap que al Madrid no se'l guanya sense el millor estil blaugrana, però és capaç de no deixar-se atrapar per les demagògies de l'entorn sobre el sistema de joc de l'equip i saber més de futbol que molts saberuts. Que futbol és jugar per guanyar. I per guanyar cal jugar.

I tot va funcionar. Però, sobretot, els minuts d'Alexis Sánchez, que va sortir conscient de com cal aprofitar un clàssic. Velocitat, entrega i intel·ligència. Un jugador sempre caminant per la corda fluixa que combina tots aquests ingredients en pocs minuts. I va arribar la recompensa amb control, retallada i vaselina per sobre de Diego López que va posar tot l'estadi dempeus. Alexis ahir es va agermanar amb el Camp Nou. I jo crec que tocaria que alguna població emblemàtica del nostre país s'agermanés amb Tocopilla, el municipi on va néixer el jugador xilè del Barça. Ahir Alexis va donar una victòria al Barça i va rebre un escalf merescut, perquè no sempre ha rebut el tracte més just. Perquè ningú ha dit que la justícia imperi a les grades.

La resta és sobrer. Un gegantí Valdés va fer inútil l'atac a la desesperada dels blancs i igual d'inútil va ser el gol madridista en el temps afegit. I els madrilenys es van parapetar en les queixes perennes d'una gent que sempre critiquen les sentències que no els són favorables. En definitiva, el de sempre, capitanegi qui capitanegi. Però aquí toca fer camí. Amb tota la intenció de marxar. Ara com ara a sis punts. I ara com ara preparant-nos per a la pregunta definitiva. Si la victòria final arribarà no ho sabem, però la voluntat ahir es va mostrar clara tant a la gespa com a la grada. I contra la voluntat ferma d'un equip o d'un país poc podran fer aquells que només cultiven tota mena d'intransigències. Per moltes dissensions internes que tinguem sobre quin és el millor estil de joc per triomfar.