A l'últim clàssic li queden poques hores de focus, gentilesa d'aquest calendari que demà reclama atenció i victòria a Balaídos. El marcador d'un clàssic guarda la tradicional virtut de tapar per passió un munt de reflexions que haurien de ser immediatament destapades en la intimitat del vestidor, analitzades des de la jerarquia tècnica per tal de trobar solució als problemes intuïts, ara que hi ha calma i tranquil·litat per rumiar, ara que encara no s'ha trencat res.

Deixem que el Madrid s'esbravi en l'amarga queixa per l'arbitratge, ells que han gaudit eterna patent de cors lliurada pels jutges i gràcies al seu ajut han forjat la pròpia llegenda. Així, si volen, no repararan en l'evidència d'un equip a mig fer on preval la voluntat d'agradar a la llotja i l'alineació queda polititzada entre un grapat de factors aliens al pur futbol. Ancelotti treballa a sou de Florentino, no al servei de l'entitat, i aquesta contradicció el pot asfixiar. Ja s'ho trobaran, si segueixen així, en aquesta línia tan favorable als interessos blaugrana.

Aquí, en tot cas, des de la tranquil·litat i el somriure que atorguen els tres punts guanyats, sense fer soroll ni caure en grans escarafalls, convé una mena de revolució silenciosa que sacsegi l'statu quo d'un equip força distant dels seus millors temps. No comprarem, encara, la tesi que el temps passa i deixa inexorable tribut de rendiment. Tampoc caurem a creure que la reedició d'aquella fatídica autocomplaença amenaça altre cop com espasa de Dàmocles sobre un grup que ho ha guanyat tot i massa.

Posats a demanar, amb sordina i treball intern, reclamem un pas endavant d'alguns suplents que vulguin posar-ho difícil als habituals fenòmens titulars, tal com sol·licitem la pervivència de l'alt grau d'esforç que convertia el Barça en imbatible perquè, igualada la suor vessada, sabia com imposar talent i categoria. Des de l'evidència que li ha tocat feina molt complicada de manegar, a Martino li suggeriríem que els mantingui alerta, agafats gairebé del coll i sense deixar-los respirar, tal com feia Guardiola en el pas previ a la glòria, o això s'afluixarà sense remei i hom pot conformar-se amb una altra enganyosa lliga de 100 punts, resignats a caure a Europa quan torni a tocar alguna piconadora formada per formidables atletes a tota metxa.

L'objectiu, ara, és pensar ja en el final de temporada i afinar la màquina a base de confiar en Bartra, Sergi Roberto, Pedro, Montoya i aquells teòrics secundaris que han d'esperonar les vaques sagrades a continuar afamades, a sentir-se amenaçades, sense plaça titular fixa, a fer lliscar la pilota amb la velocitat dels millors temps, amb la grapa d'aquells dies. Un marcador tapa un munt, una anàlisi freda destapa també un munt de feina encara pendent.