Quaranta anys sense desert
Es compleixen quaranta anys del debut de Johan Cruyff, i fins i tot un club tan desmemoriat com el Barça hauria d'aturar l'activitat cinc minuts per reparar en el significat, la transcendència, el llegat d'aquesta figura irrepetible, i traure'n un grapat de decisives lliçons. Tret de Pep Samitier, no hi ha figura pluriempleada tan important en la centenària història del més que un club, ni tampoc ningú que iguali, ni de bon tros, la seva capacitat d'il·luminar el planeta blaugrana com si fos el mateix sol o la força de les seves contrastades ombres, suficients per generar ismes d'incondicional adhesió entre els partidaris i tírria entre aquells que coneixen bé els detalls qüestionables d'aquesta espaterrant personalitat, de formidable persuasió en la seva filosofia i cosmovisió del futbol. Cruyff ha estat, i és encara mentre mantingui el caràcter d'oracle, un revolucionari. Tot just arribar d'aquell meravellós Ajax de principis dels setanta, l'home va reactivar una casa que feia catorze anys que anava perduda en aquella bíblica travessa del desert generada entre els deutes de la construcció del Camp Nou, l'ensorrada moral produïda per la final de Berna i la catàstrofe de no haver confiat a Luisito Suárez el testimoni de lideratge cedit pel decadent Kubala. La directiva de Montal, eternament contestada, feia dos llargs anys que anava al darrere de Cruyff, símbol d'un model de joc que anaven bojos per importar. I Johan, consti davant d'aquells historiadors que ara parlen d'un fictici interès del Real Madrid, rebutjat pel seu alt cost, sempre va tenir una evident tirada per Barcelona, propulsada per Armand Carabén, el directiu i mà dreta d'Agustí fill, certificada per aquella foto de la revista R.B., on ja se'l veia vestit amb les barres blaugrana molt abans d'establir residència entre nosaltres.
El seu traspàs, per començar, va resultar una operació més llarga que un dia sense pa. El futbol espanyol venia de l'escàndol dels oriünds, desvetllat per un informe de l'advocat Roca i Junyent, polseguera que va obrir fronteres als estrangers sense necessitat de falsejar passaports, tal com era moda a finals dels seixanta i prou va patir el Barça amb noms com ara Milonguita Heredia i Cos. En certa manera, l'aposta per Cruyff i el sensacional Cholo Sotil, mentre el Madrid quedava a mig gas amb Gunter Netzer i Óscar Pinino Mas, ens va avançar aires democràtics un any i mig. Amb Cruyff i Michels a la banqueta arriba la llibertat d'estil, el gaudi tants anys negat, la recuperació de la victòria ja gairebé oblidada i els fonaments del model que ara ha arrelat i causa admiració. La davantera de Rexach, Asensi, Cruyff, Sotil i Marcial –tot i que al camp no se situessin pas així– matxucava rivals, va posar fi a conspiracions i va crear el cim d'aquell 0-5 al Bernabéu tan difícil d'explicar pel seu simbolisme a qui no l'hagi viscut. Vendetta, reivindicació, recuperació de l'orgull i l'autoestima. Aquell onze jugava com els àngels i s'exhibia arreu sense contestació, però també va ser Cruyff en fer-se l'amo absolut de la institució qui va generar la immediata crisi quan va exigir la companyia de Johan Neeskens en prejudici de Sotil i es va esbatussar amb Hennes Weisweiler, l'entrenador, gens disposat a donar-li carta blanca. Després de la glòria, el llarg purgatori de tres temporades més sense arriscar cames lluny de l'estadi, només reclamant protagonisme de foto en servir faltes i outs. Ja aleshores mostrava Johan la virtut o el defecte de generar formidables corrents d'empatia i rebuig, tan gran era el seu ascendent.
I en salt històric, l'entrenador que girava la truita de l'inrevés, l'última bala de Núñez que va inventar i lluir aquella cèlebre flor al final de l'esquena. Neix el filòsof de teories senzilles, de palmària evidència: si la tinc jo, l'altre no la té; si el joc es desenvolupa a l'àrea contrària, no hem de patir... Aforismes ja eterns, cabdals per a l'evolució del futbol. I el rondo, fantàstica, original manera de polir la tècnica i assegurar la possessió. El porter amb peus. El quatre. Els extrems oberts. I tantes innovacions que pretenien aprofitar l'espai complet del camp i generar un model de joc que garantís a l'espectador retorn amb escreix estètic del preu que ha pagat a l'entrada. El dream team. Wembley. Les lligues de Tenerife. Maneres de transformar el fatalisme habitual en, almenys, la voluntat de veure per fi el got mig ple, el deixar de ser víctimes per passar a inflar el pit. També, el declivi per ocurrent, les peles al camp, la borratxera d'autoconvenciment en creure que amb Korneiev i Escaich n'hi havia prou per anar triomfalment pel món. Atenes. El traumàtic adéu. De bracet d'en Cruyff, el barcelonisme ha anat del cel a l'infern en viatge de muntanya russa carregat d'emocions. Amb ell, sense dir-ho explícitament, s'havia de portar el cinturó de seguretat cordat, perquè no sabies mai on t'estimbaries o si guanyaries la cursa en absoluta apoteosi.
La personalitat de l'holandès és tan desbordant que se'l pot situar a la vora de Gamper, Samitier i Kubala entre els insubstituïbles membres de l'altar barcelonista. Sense ells, la vida hauria estat radicalment diferent i no per això comporta pensar que millor, ni més bona. A Cruyff, avui que va a mata-degolla amb el poder després d'haver estat el gran ideòleg, se l'ha d'escoltar sempre perquè és costum del personatge fer-te rumiar amb les idees més evidents –en les quals ningú hi cauria si ell no les digués–, els diagnòstics més rotunds. Al costat de l'estàtua d'en Kubala, allà, davant de la tribuna de l'estadi, hi hauria d'haver una que li donés eternament les gràcies per l'aportació, tot i que sabem que la seva col·locació, la simple idea d'instal·lar-la, generaria un daltabaix d'opinions radicalment favorables o tremendament contràries. Just el que genera sempre J.C., un dels pocs déus d'aquesta religió laica tan peculiar anomenada FC Barcelona. Ell és ell, el Barça és el Barça, però ja resulta impossible imaginar què hagués estat de l'un sense l'altre.