El festeig dalinià d'Alexis i la proliferació de falsos profetes que recordaven haver avisat de la seva qualitat, personatges que, per cert, al seu dia havien usat el “ja ho havia dit jo” per referir-se a la caiguda de Lehman Brothers, l'espionatge dels Estats Units a Espanya, la batzegada de les CUP a l'arc parlamentari i la incursió del pàdel com a esport preferit de la classe mitjana, han provocat que, juntament amb la neurosi blanca de trobar el penal que un nen clandestí de la tercera graderia va fer a Michel, haguem deixat arraconat el debat real del clàssic: la falta d'identitat dels dos equips i una vaga sensació de pèrdua d'hegemonia.

Les raons dels desconcert tenen uns orígens distants que els duen al mateix punt d'arribada. En primer lloc, tenim un Madrid escaldat per l'ahir que busca un estil amable sense renegar dels gens italians del seu entrenador, és a dir, volen ser plàstics però asseuen Isco a la banqueta, escriuen una postal a Özil i pugen Ramos al mig del camp tot enyorant la contenció defensiva de Mourinho. És un: “Vull ser atractiu als ulls de les dones, però no uso desodorant perquè li tinc mania.” I en segon lloc, tenim un Barça en plena evolució de l'estil, que pateix els vaivens sanadors d'aquell que no vol dogmatitzar la fórmula de l'èxit, però que mentrestant, independentment de la disposició de l'equip al camp, sembla que coneix la convicció de l'era Guardiola tan sols per la melangia del soci.

En definitiva, atesa aquesta crisi d'identitat que pateixen tots dos, els aficionats rebem la sensació voluble d'una vaga pèrdua d'hegemonia a l'hora de valorar la seva posició en el continent futbolístic. Tenen plantilles exuberants, negar-ho seria falsejar la realitat, però no es pot discutir que l'Atlético de Madrid iguala o millora el que fan a Espanya, i que quan surten a Europa no mostren una autoritat futbolística com la d'anys enrere. Ho anirem veient, però de moment pinta que la transició serà llarga per a tots dos, i qui sap, potser la diferència serà que un té Neymar i l'altre Bale. Si és així, llavors ja podré dir: “Ja ho havia dit jo.”