Veure els cinemes plens, amb aglomeracions per treure entrades i algun cartell de “localitats exhaurides” era el retrat d'un passat que ens deien que no tornaria. Fins que va tornar la setmana passada, durant tres dies que les entrades de cinema van valer 2,90 euros. Ni descàrregues per internet ni baixa qualitat dels films. El problema és de preu, com es constatava a les llargues cues –i hi havia Champions– de gent abocada a veure mitja dotzena de pel·lícules en tres dies perquè els 8 o 9 euros habituals els resulten prohibitius. A la reflexió que veient l'èxit de la iniciativa han de fer els exhibidors cinematogràfics s'hi poden apuntar també els dirigents de l'esport. Baixa l'assistència al futbol, veiem buidor en pavellons que abans rebentaven, no s'omple el Blaugrana ni sent ja un dels més petits de l'Eurolliga i sovinteja arreu del món la punxada de públic en grans esdeveniments. Diuen que els que buiden recintes són la tele, els horaris i la crisi, però fan trampa. Perquè incloure la crisi entre els motius de la pèrdua de públic comporta, en l'enunciat del problema, el remei. Just perquè la crisi ho afecta tot, tot ha de ressituar-se en la nova realitat econòmica, que vol dir adequar els preus a la pèrdua general de poder adquisitiu. La inòpia de no veure que un seient buit genera zero és un mal, però, d'arrel més profunda. Fa uns anys, sortint d'un Madrid-Barça, vaig anar en metro fins a Barajas amb un exdirectiu blaugrana. No em va sorprendre que mai hagués anat en metro, però sí que em preguntés si el bitllet valia més o menys de 20 euros. En política i finances, o en el cinema i l'esport, estem sota unes oligarquies que, des de la talaia de l'abundància, veuen natural que allò quotidià pugui ser de preu desorbitat. Aquestes oligarquies gallardegen de ser modernes i mesurades, però es resisteixen a veure que, ara, la modernitat depèn de rebaixar uns preus que, per desmesurats, són del tot antics.