Quaranta anys de Cruyff
Dilluns passat, Johan Cruyff va celebrar el quarantè aniversari del seu debut en la lliga. Des d'aleshores, la persona ha donat peu a un moviment que, en la seva evolució, ha esdevingut un fet cultural. Com a jugador va ser ràpidament adoptat com a símbol de les anhelades llibertats catalanes: holandès pelut i atrevit, gens atemorit pel règim franquista i ben assessorat pel pensament catalanista d'Armand Carabén, l'aleshores gerent del Barça i moltes coses més, va assumir unes responsabilitats que cap dels seus companys catalans es van atrevir mai a lluir. Cruyff no parla català, però la seva llista de compromisos amb el país que l'ha acollit és molt més gran que la de la majoria de salvadors de la pàtria que s'autopetonegen mentre exhibeixen més del que els tocaria. Futbolísticament parlant, l'arribada del Johan jugador va aixecar l'ànim d'una afició farta de perdre, però els resultats no el van acompanyar més enllà d'un any. En canvi, com a entrenador, es va convertir en el tècnic més resultadista de la història del Barça. Ell va sumar quatre lligues consecutives –fita encara no superada– i la primera copa d'Europa del club però, sobretot, va situar el Barcelona com a referència mundial de la pilota. Va ser el què però sobretot el com. El cruyffisme, precisament per això, ha anat molt més enllà dels colors d'una samarreta. La seva obra és admirada mundialment i gràcies a Pep Guardiola s'ha allargat en el temps. Ara és eterna. El barcelonisme ha sentit orgull dels seus jugadors no cal dir que en la victòria, però també en la derrota. Cultura catalana de la pilota i molt més: aquesta és la gran aportació d'un geni que, com a tal, no ha deixat mai ningú indiferent. La seva gran personalitat, aquest caràcter lliure que el va fer marxar de l'Ajax al Barça i no pas al Madrid, el mateix que el va fer instaurar al club per nassos (primer equip i, sobretot, futbol de base) una metodologia única i exclusiva que ha facilitat que els presidents Núñez, Laporta i Rosell gaudissin d'un lideratge esportiu que els va permetre i els permet desenvolupar el seu projecte de club amb la tranquil·litat dels millors resultats futbolístics. I a més, ho ha fet sense abraçar-se a tots aquells que exigeixen abraçades per caminar en la mateixa direcció. Pels desmemoriats, molts dels ara cridaners fa quatre dies s'hi abraçaven bavejant per una foto o una exclusiva fins que, per obra de l'esperit sant i alguna cosa més, van canviar d'amors. Avui viuen menyspreant la part més bonica de la història del club, renegant del què i del com, destrossant el passat de Cruyff i Guardiola per enaltir el present com si el passat i el present no tinguessin res a veure amb el mateix club. Val generar tots els debats possibles sobre el cruyffisme, però és pecat discutir futbolísticament els plantejaments i els matisos de Tata. Massa voltes per poder entendre'ls. I mentrestant, Cruyff, que ja fa quaranta anys que és a Catalunya, disfruta dels grans plaers de la nostra terra i de la meravellosa gent que ha fet que sempre se sentís com a casa. I el Barça, agradi a qui agradi, molesti a qui molesti, és enorme sobretot gràcies a la privilegiada ment futbolística de Johan Cruyff.
Seguim tenint pressa. Que ningú deixi de lluitar. Molta pressa.