Escric abans del derbi, però ens enten­drem igual: un tri­omf del Barça no haurà fet res més que reforçar el que lle­girà, i un empat o una der­rota, vista la dinàmica dels pri­mers dos mesos i mig de curs, només es pot enten­dre a hores d'ara com un acci­dent, més enllà de la ges­ti­cu­lació dels curt­ter­mi­nis­tes habi­tu­als.

Ens enten­drem igual, perquè del que es tracta és del balanç dels 100 dies de Mar­tino, que acu­mula acu­sa­ci­ons de traïdor a l'estil que supe­di­ten un ren­di­ment bri­llant a una mes­quina com­pa­ració amb la millor versió del Barça en 114 anys d'història. Han tin­gut per­ti­nent rèplica del mateix acu­sat, que ha argüit que si no fos pràctic i seguís gua­nyant, s'allu­nya­ria molt més d'aquest paradís per­dut i enyo­rat pels nostàlgics de l'abans-d'ahir. No puc afe­gir ni una coma al que ha dit, però sí argu­ments a l'apo­lo­gia. I dels basats en la com­pa­ració amb el pas­sat, com agra­den als nostàlgics i la seva memòria selec­tiva. Per exem­ple, i ja que s'ha mini­mit­zat la victòria en el clàssic, a còpia de des­ta­car molt més els demèrits dels d'Ance­lotti que els mèrits pro­pis, toca insis­tir que és la pri­mera con­tra els blancs des de la de fa més d'un any en l'anada d'aque­lla super­copa que va aca­bar sent per al Madrid, i que arri­bava qua­tre mesos després que, amb Guar­di­ola, Mou hagués sor­tit del Camp Nou amb tres punts i una lliga a la but­xaca.

També podem par­lar de gols, de com es fan: ja vaig recor­dar aquí que el millor Barça també en feia al con­tra­a­tac. I si fan recompte com­pro­va­ran que la majo­ria dels d'aquest d'ara tant d'anada i tor­nada (tendència ini­ci­ada, i amb molt menys equi­li­bri defen­siu, el curs pas­sat) con­ti­nuen sent en atac estàtic. Els insto, a més, a revi­sar vídeos d'aquell dream team fun­da­ci­o­nal i al qual tants par­tits se li des­con­tro­la­ven: com­pro­va­ran que el rondo que lus­tres després esde­vin­dria marca d'aigua era encara exhi­bició pun­tual. Les lliçons de tri­go­no­me­tria de l'inau­dit Barça de Guar­di­ola van ser zenit del model, però no l'única encar­nació pos­si­ble. Irre­nun­ci­a­bles són la vocació ofen­siva, el toc, la plas­ti­ci­tat. I de tot això, n'hi ha.

Però, sobre­tot, cal no obli­dar que el de Tata no ha de ser millor que cap altre Barça, sinó millor que l'Atlético de Sime­one, tant de moda; que amb qui s'ha de batre i com­pa­rar no és amb cap equip pre­ser­vat en el for­mol de la memòria selec­tiva, sinó amb els rivals que li cauen cada tres dies. I la pre­gunta és si han vist enguany algun de millor que aquest Barça imper­fecte que acu­mula bones noves (Valdés on fire, recu­pe­ració d'Ale­xis, eclosió de Bar­tra, retorn de Puyol, big bang Ney­mar) i que, des de dalt de tot i amb un títol a la but­xaca, té un enorme marge de millora, ni que sigui perquè Messi surt d'una lesió i els excel­sos Ney­mar i Mar­tino encara s'estan adap­tant. Segur que no, que en la lliga no n'han vist cap ni de més vistós ni supe­rior. A Europa, diuen? Confiïn en el marge de millora.

Ah, i per si els assalta la temp­tació de pen­sar que els d'El Cholo són millors: s'ima­gi­nen que el Barça jugués com l'equip de moda?@Ivan­Vi­la_PA