Els bons són els que no juguen
En futbol, com en moltes coses, més enllà de les interpretacions, sempre legítimes, existeix la perspectiva. I en la meva humil opinió és el que crec que s'ha perdut a can Barça. No és pas una crítica, perquè segurament aquesta és la conseqüència ineludible al fet d'haver gaudit del que probablement és el millor equip de la història: el del triplet, els sis títols en un any, el 5-0 contra el Madrid al Camp Nou i el 2-6 al Bernabéu. Ara bé, potser toca començar a fer una reflexió col·lectiva, perquè una cosa és el debat de fons sobre l'estil de joc del Barça i una de ben diferent és sotmetre aquest equip a una devaluació perpètua que només serveix per enaltir rivals mediocres.
Que el Barça actual no és el mateix que el que he recordat unes ratlles més amunt, fins i tot amb uns registres tan espectaculars com els que acumula a hores d'ara, és una evidència. Ho és tant que li consta al mateix Tata Martino. Però com diu l'actual entrenador del Barça no es pot esperar que cada any es construeixi el millor equip de futbol de la història, la qual cosa no crec que hagi de suposar renunciar a continuar guanyant i, ni de bon tros, a valorar la gran dificultat que suposa aquest camí de la victòria constant. Que el nivell de joc respecte als darrers anys ha disminuït, és possible. Que la fluïdesa en el moviment de la pilota i que la velocitat de molts dels jugadors no és la que era, també pot ser intuïble. Fins i tot que Messi no està en la seva millor forma és un fet que ell mateix reconeix. Però també té a veure amb les dificultats amb què es troba el joc del Barça el fet que els rivals estudiïn sistemàticament aquest model, uns rivals que han optat per destruir el joc de manera barroera per mirar de fer front al Barça. I aquesta és una qüestió que ja es va anar imposant en la darrera etapa de Guardiola.
És aquí que crec que hem perdut la perspectiva. Perquè en nombroses anàlisis, informacions i comentaris se superposa el rol destructiu del rival a la capacitat constructiva del Barça. Minvada, però constructiva al cap i a la fi. Posem, per exemple, el darrer derbi. La diferència respecte a l'anterior en què els periquitos van sortir amb quatre gols al cistell del Camp Nou en un intens partit dels blaugrana és innegable. Aquest cop la victòria va ser per un sol gol, i per molt que la passada de Neymar rematada per Alexis fos tota una genialitat, el partit del Barça no és dels que passarà a la història. Ara bé, l'Espanyol va tenir una única ocasió en tot el partit, i el mateix Aguirre es va limitar a lloar la capacitat del seu equip per no deixar jugar els de Martino. I aquesta va ser la contraposició que s'ha imposat en molts entorns mediàtics: un Barça fluix guanya el derbi, mentre que un Espanyol ben ordenat en defensa no s'emporta premi. Tot plegat sense tenir en compte que més enllà de la poca definició en els últims metres, el partit va estar controlat totalment pels blaugrana. No estic en contra de les bones defenses, estic en contra de valorar com un gran partit el que consisteix simplement a destruir el joc de l'adversari. Ho puc entendre des del punt de vista del vestidor blanc-i-blau, però no puc compartir la sobrevaloració d'aquest plantejament mentre és menysvalora el paper del Barça.
Podria repetir els mateixos arguments per parlar del Milan que va rebre els de Tata a San Siro, però prefereixo referir-me al clàssic. Una primera part ben travada i ben jugada per l'equip de Martino. Domini en el joc, ocasions de gols i domini del resultat des dels primers vint minuts. Contra tot un Real Madrid! És cert que en la segona part l'equip es va descompondre, però després d'uns vint minuts dolents es va recuperar el control i es va fer el que la lògica del futbol manava, gestionar un resultat favorable. Malgrat tot, no van faltar les veus que supeditaven els mèrits del Barça a un simple error del plantejament d'Ancelotti. Quan només cal veure el partit dels blancs de dissabte contra el Rayo per entendre que ells sí que tenen problemes greus com a equip. El Madrid va guanyar a Vallecas. El Barça també ho va fer. I en aquest camp va començar el gran debat sobre la possessió de la pilota dels de Martino. Doncs bé, equiparar el joc del Barça contra el Rayo, amb el d'un Madrid perdut, que va estar contra les cordes i al qual gairebé li remunten tres gols és simplement un despropòsit. En definitiva, convé que el barcelonisme recuperi la perspectiva i que es debati tant com convingui sobre el sistema de joc però sobre una base certa: que el Barça pot jugar molt millor, però que no pot ser que quan la majoria de rivals juguen pitjor que ell, els bons acabin sent els contraris. Crec jo!