Tocopilla és una ciutat àrida al nord-oest de Xile, envoltada per la sorra del desert, als peus del Pacífic. Té una central termoelèctrica que nodreix la mina de Chuquimata, la més gran del món a cel obert. L'anomenen el racó del diable. Un lloc ple d'arrel indígena. Tiko és el racó. Pillan és el diable. D'aquí surt Alexis Sánchez.

La situació d'aquest parell d'anys d'Alexis diu molt del nostre tarannà barcelonista. Luis Suárez va viure una cosa semblant. Comparar-lo amb Alexis és una heretgia, Suárez va ser un jugadoràs traspassat a l'Inter per 25 milions de pessetes just abans de la final de Berna. Julià de Capmany, president accidental, es va mostrar penedit, però el jugador li va dir: “No se senti culpable, no és vostè qui em traspassa, és el públic, que no em vol.” Vázquez Montalbán escriuria que Suárez era l'únic jugador que podia vertebrar l'equip i rescatar-lo de la mediocritat després de la desfeta de Berna. Catorze anys vam trigar a refer-nos de tan mal negoci.

Ara l'exemple actual és Víctor Valdés. En el moment que ha decidit marxar, tothom el reconeix com el millor del món, però durant una dècada ha sentit sobretot desconfiança. Ara que el perdem, el plorem.

L'Alexis agrada als entrenadors, però no té el vistiplau del públic, tot i que és un jugador defensat pels periodistes amb major capacitat d'anàlisi. Té un punt d'ansietat en el seu joc, neguit que la postura malfiada del Camp Nou no l'ha ajudat a superar. Ara, un cop alliberat de l'excés de pressió, ens podrà oferir els seus millors anys. Espero que la directiva no escolti, i menys ara, els que diuen que és el moment de traspassar-lo, no sigui cas que ens passi com li va passar al Juventus amb Michael Laudrup. Sembla que alguns no entenen que un equip ha d'estar format també per jugadors complementaris.