He seguit molt de lluny la polèmica sobre l'entrada dels nens al Camp Nou. Pròpiament caldria dir la polèmica sobre l'aplicació de la normativa en l'entrada d'infants al Camp Nou. Com és habitual els últims temps, el terrabastall no ve del fet en si, sinó de les maneres, la gestió i les declaracions a destemps, els dubtes i fantasmes que amenacen pertot i arreu el barcelonisme. En el flanc més inesperat, una amenaça. I a continuació, fidel a la cita, una notícia extravagant sobre els motius d'inspiració de Neymar (però si amb aquest crac ja gaudim com nens amb pitet, no cal que ens n'expliquin sopars de duro!). I és clar, així les coses, fins i tot anar a comprar una barra de quart es converteix en un incendi plausible, un xafarranxo en què perdre's. De fet, l'entrada infantil al Camp Nou, presentada com una moció de confiança, una diatriba entre el salvament humanitari o l'accident dramàtic, respon perfectament al concepte de xafarranxo. (A banda, xafarranxo és un magnífic nom per a un grup d'animació infantil, ara dit “per a tots els públics”).

Aquesta polèmica incendi em va tornar al cap arran dels comentaris sobre l'ambient anodí del Camp Nou pel derbi. Un tuit de Rodolfo Chisleanschi en va ser desllorigador: “Des que el futbol s'ha convertit en un espectacle per a rics ocorre això. Hi ha silenci a les graderies. La passió es va haver de mudar als bars.” L'afirmació té matisos, però hi estic d'acord. Els matisos: d'una banda, en el Barça-Espanyol tot el bar estava fred seguint un partit ensopit (va ser ensopit i Messi no acaba d'estar fi, no passa res, ho podem dir i no s'acabarà el món). I de l'altra, hi ha molts socis del Barça amb abonament gràcies a una arrelada i esforçada tradició familiar, més que a la profunditat de la butxaca. Fets els matisos, l'afirmació em va fer gràcia perquè hi ha tota una massa culer que hem anat al Camp Nou unes comptades vegades. I quan hi hem anat ha passat més d'una vegada que hem quedat sorpresos de la fredor, el mal humor i el tremendisme que hi ha en segons quin soci assidu que, avorrit de menjar peix fi, demana botifarra, i quan li porten botifarra remuga perquè volia xurrasco.

“Els altres” som aquella massa que seguia els partits per TV3 i la ràdio i que després hem baixat al bar, ens hi hem esgargamellat i hem mirat les repeticions des de casa com buscant la clau del partit. Ni els pares ni els avis ens van portar al futbol perquè prou feina tenien amb altres coses. Vam entrar al Camp Nou per primer cop en un Gamper estrambòtic, asseguts en una graderia que només permetia veure mosquits sobre la gespa. Malgrat no disposar del romanticisme de la tradició per bressolar-nos, seguim el Barça d'allò més romànticament, quedant al bar de sempre amb una colla d'amics diversos amb ganes de passar un bon vespre. Per una vegada, som aquella massa a qui l'aplicació d'una normativa no li farà ni picor.