Avui torna la Champions, però la dotzena jornada de lliga a primera divisió no es va tancar fins ahir a prop de la mitjanit, amb l'Elx-Vila-real. Una jornada que havia començat divendres, just l'endemà que s'acabés l'anterior. I des del divendres 25 d'octubre, hi havia hagut cada dia –onze de seguits– com a mínim un partit de lliga. Un non-stop que provoca molta confusió, perquè no saps ben bé de quina jornada és cada partit ni et pots fer una idea nítida de la classificació un cop ha acabat de jugar el teu equip, i que no acabo d'entendre a qui pot beneficiar. Perquè no tinc gens clar que la televisió tregui profit de tanta saturació.

El cas és que durant onze dies el futbol de primera divisió no s'ha aturat. De fet, no és ben bé així. Perquè aquesta última jornada, encara que el fet no s'hagi amplificat perquè cap protagonista hagi tingut una actuació determinant, ens quedarà marcada per l'absentisme laboral (si em permeten dir-ne així) del comitè de competició de la federació espanyola. L'onzena jornada s'acabava el dijous, i la dotzena començava l'endemà. S'haurien pogut reunir divendres, però era Tots Sants i es veu que el comitè –ja no és el jubilat Alfredo Flórez, sinó Francisco Javier Rubio com a president i Pablo Mayor i Lucas Osorio com a vocals– té sagrades les festes. L'excusa que van trobar per evitar reunir-se i ventilar ni que fos en poca estona els casos clamorosos com les expulsions i els cicles de cinc targetes grogues és que els clubs han de tenir marge per presentar al·legacions abans que ells resolguin. I si, per una vegada, haguessin retallat una mica el termini als clubs?

Lluny de trobar-hi solucions, la celebració de Tots Sants per part del comitè va provocar que nou jugadors que havien de ser sancionats i s'havien de perdre la jornada del cap de setmana, quedessin indultats. O, més ben dit, se'ls ajornés la sanció. Greu, molt greu. Quan un àrbitre s'equivoca –sigui Muñiz Fernández, que va camí de rècord i dissabte hi va tornar concedint un gol decisiu amb la mà de Rodri en l'Almeria-Valladolid, o sigui qualsevol altre–, hi ha clubs que s'afanyen a clamar contra decisions que els perjudiquen. En funció del grau d'exaltació (dels protagonistes o dels mitjans), s'arriba a parlar d'atracaments o de campanyes orquestrades. I de vegades només són errors. Alguns de greus, és cert, però entenc que un àrbitre es pot equivocar, i fins i tot el poden enganyar. Això és una altra cosa. És l'error d'entrada. Reconegut i permès abans de començar. I no pas per part d'un individu, sinó dels organismes que regeixen el futbol, que van decidir tirar pel dret i obviar les sancions, un element teòricament indissociable del reglament d'una competició regular. Una decisió de la federació o de la Lliga de Futbol Professional. Perquè tampoc s'acaba d'entendre aquesta estranya relació i entesa entre els dos organismes, el que gestiona la competició i el que hi posa els àrbitres i els comitès. Anant molt a l'extrem, i si tanta força tenen els comitès com per permetre's el luxe d'anar-se'n de pont i deixar en suspens les sancions, per què no pressionen perquè no es programin horaris tan comprimits amb menys de 24 hores entre jornada i jornada, que sembla que és el gran problema que els impedia reunir-se? Posats a fer, ho agrairíem tots.