No desenfoquem l'objectiu: el problema no són les variants introduïdes per Martino, sinó que quan juguem a la nostra manera ja no ho fem amb la frescor de fa dos anys. Ho fem amb una marxa menys i amb una davantera i un mig del camp que ja no pressiona amb aquella intensitat. Per tant, som vulnerables.

Som líders en la lliga i aquesta nit (espero) guanyarem el Milan en la Champions. Però també tenim ulls a la cara i veiem que no controlem bé els partits (amb tot a favor, com ens vam deixar prendre la iniciativa per un equip que no sap a què juga com el Madrid i vam acabar perdent els papers contra un Espanyol inofensiu). No aguantem els partits sencers. Hem acumulat molta tralla i molta roja a les cames i són molts anys competint i competint... I això passa factura. Ens hem desgastat molt, massa. Aquesta és la qüestió i, avui, costa d'imaginar que en el moment crucial de la temporada estarem en condicions de tornar a aixecar la Champions. Que és el que més ens importa, a tots.

Guanyar partits amb recursos ordinaris de tota la vida però impropis del model innegociable, és un símptoma de millora indiscutible. El que neguiteja és justament que, quan juguem a la possessió llarga, la cosa ja no dóna. Ostres! Mentre escric aquesta reflexió, llegeixo de reüll les fantasmades que s'atreveix a dir del nostre sistema Jürgen Klopp, que si fa tres anys li hagués tocat jugar contra el Barça s'hauria cagat als calçotets; tot un símptoma que ja no fem tanta por. I un equip amb Messi, Neymar i companyia n'hauria de fer molta, de por.

Tan important com el talent i la qualitat futbolística infinita que va fer del Barça de Guardiola el període 2008-2011el millor equip de la història del futbol va ser, justament, aquella obsessió, tan de Guardiola per controlar tots els detalls i fer que els jugadors visquessin solament per al futbol. Donar el 120%, perquè amb el 100% ja fem just. Sense aquella obsessió guardolística, jugant com els àngels –només– no ens hauríem convertit en la màquina de guanyar irrepetible amb Messi (rei indiscutible), Xavi, Iniesta, Busquets, Piqué, Alves... genis amb una fam insaciable de títols. I Guardiola, conscient que aquesta exigència màxima tenia data de caducitat (arriba un moment que ni entrenador ni jugadors se suporten), va decidir marxar... I amb ell, va marxar també aquella obsessió tan incòmoda com necessària.

La lectura que des de totes les instàncies del club es va fer l'any passat de l'estrepitosa derrota contra el Bayern va ser errònia. Allò no va ser un accident puntual, sinó la constatació que ja no érem els millors. La condició sine qua non per continuar perseguint l'excel·lència a través del joc de possessió i alhora, i sobretot, ser competitius (a Europa), és saber fins on serem capaços d'exigir als nostres campions (des de la banqueta) i fins on podran donar ells de si mateixos. Aquella obsessió guardiolística, aquella suma de detalls i detallets que es van perdent... I tot plegat ens portaria a parlar de transicions, renovacions, fitxatges que s'haurien de fer i que no es fan (i per què no es fan?) En fi, aquesta nit continuem tenint fe i gaudim de la Champions!