El 24 de gener farà 39 anys. I continua sent un ídol. No cal dir que Gianluca Basile és una espècie en extinció. És d'aquells jugadors que com al seu dia Joan Creus, amb més de 40, o Middleton, amb 47, continuaven donant lliçons quan jugaven en l'elit. Lliçó de superació, d'exemple per als més joves, de lideratge amb humilitat... A l'estiu es va produir una anècdota curiosa a Badalona, quan el representant de Basile va trucar per oferir-lo. Buscava equip per continuar jugant, la seva única obsessió. No prioritzava els diners i volia acabar la carrera (o començar la seva nova etapa postjugador) a Barcelona, on té casa. El Joventut era una opció. La realitat, però, és que després de meditar-ho només un vespre, la proposta es va esvair. Va acceptar l'oferta de l'Orlandina Basket de la Lega Due italiana, el que seria la segona divisió del Pallacanestro. I cap al Capo d'Orlando va marxar. Dissabte passat, va fer de les seves: un triple, quan faltaven cinc dècimes, amb què va tombar el Verona. La jugada val la pena veure-la: hi ha intel·ligència, fonaments i un canell infal·lible. No és casualitat que encara ara al web de l'Eurolliga hi aparegui el triple que va fer el curs passat a Bilbao, que va donar la victòria al Milà.

En una etapa del bàsquet en què els clubs i les plantilles, són molt impersonals, amb milions de jugadors que arriben i se'n van cada any –aquest curs 56 cares noves a l'ACB–, jugadors com Basile són dels que mai haurien de desaparèixer. No pels triples només, sinó perquè donen un sentit a aquest esport i als clubs que els tenen. D'estrangers com Basile, que en vinguin com més millor. Fan més gran la lliga, però sobretot fan més conegut el bàsquet, que en les èpoques de vaques magres que vivim, fa molta falta. Fins quan durarà Basile? Fins que ell digui prou. Ara és quan valorem haver-lo pogut disfrutar al Barça. Un crac. Aquest sí, de veritat. Felicitats, Baso.