En un partit, de bàsquet en aquest cas, on s'acaba el joc i on comença el que “no es pot entrenar”? I quan aquest finalitza, on s'acaba l'anàlisi i comença el bla bla bla?

Recurrent perquè així ho imposa la gravetat de la caixa, aquest vespre, i gairebé com cada temporada, el Barça i el CSKA s'enfronten –curiosament, avui fa exactament un any que ho van fer, però a Moscou–. Es troben i, si es mira la llista de jugadors que hi haurà al Palau Blaugrana, un no sap per on falcar la partida si d'enumerar talents es tracta. Agafats un a un, la pràctica totalitat dels jugadors tenen unes capacitats per jugar a bàsquet molt per sobre de la mitjana. Alguns, i podem tirar a l'alça que no exagerarem, les tenen pròpies d'escollits. Amb tot, gairebé de manera desconcertant –i naturalment per fortuna dels que encara creuen en els tres reis i dels que es retorcen de plaer en la caiguda del gegant–, tant els uns com els altres arriben al partit després d'una bona sobredosi de cicuta. Menja amarga receptada a discreció avui fa vuit dies, pel Nanterre i el Fenerbahçe, respectivament. Imprevisible en el fons i en la forma en el cas de la primera, fonamentalment inesperada per la manera en el de la segona.

El Barça i el CSKA van perdre i després, a l'hora dels laments i cadascú en la seva circumstància, tant Xavi Pascual com Ettore Messina van coincidir en la distància. Amb mínimes subtileses i molt poca diplomàcia, els dos entrenadors es van aturar en el caràcter per denunciar-ne l'absència. Un concepte abundant en les significacions com pocs n'hi ha.

L'italià, més concís i primari, va sentenciar la seva aproximació amb un: “Hem demostrat que tenim molt poc caràcter.” Pascual, primmirat en l'elecció de les paraules, recelós de les interpretacions, va acabar fonent-se en un discurs. Trossejat, però una dissertació, al cap i a la fi. “L'equip ha perdut la personalitat en un moment de debilitat i ens hem diluït inexplicablement.” O: “Amb pressió hem pres males decisions. Si perds la personalitat o el caràcter acabes perdent.” I: “Hi ha coses que no es poden entrenar, com la pèrdua de personalitat producte de la novetat de jugar a casa.” I, encara més i com a remei al cop sofert, va dir: “Ara hem de treure el caràcter i la personalitat.”

És intrigant. Et mires la llista de talents que hi haurà avui al Palau i et sents parlar del Barça i del CSKA però, cadascú sap on plou a casa seva i tot això, veus que estàs parlant de dos dels poquíssims que encara tallen el bacallà i que ho fas perquè parlen del caràcter. Del caràcter en l'últim dia del mes d'octubre. I els interrogants de tota mena, és clar, t'assalten.

Que no hi ha diners, per comprar caràcter? El caràcter, a 31 d'octubre, és sinònim de coartada? Es parla de caràcter perquè trontolla la reputació? És la suma de cada un dels caràcters que hi ha a la plantilla el que fa el caràcter de l'equip? Després d'un mes i mig mal comptat de temporada, pot estar format el caràcter d'un equip? I quan s'han d'integrar jugadors nous, quan l'equip té els automatismes agafats d'un fil, el pes de la victòria i la derrota no recau més aviat en el joc? O és justament perquè no n'hi ha, de joc, que és tan necessari el caràcter? Però quin manca, de caràcter, l'individual o el col·lectiu? I en quin sentit? En el de no empetitir-te quan t'acompanya el silenci onomatopeic del teu públic? En el sentit d'evitar el pànic quan les coses es torcen? O en un de clàssic, el que entén el caràcter com la persuasió en els moments difícils, per exemple?