Per què no es pot criticar el Barça?
Les últimes setmanes sembla que s'ha instal·lat un corrent d'opinió dins del barcelonisme, un debat que ajuda a afavorir la teoria dels ismes: aquell que critica el joc del Barça és un mal barcelonista. És pecat dir que l'equip no juga bé. El mateix Sandro Rosell ha abonat aquesta praxi, i fa uns dies va assegurar que l'equip està jugant “molt bé” i que “hi ha gent que té ganes que el Barça no vagi bé”.
Doncs discrepo de totes totes. Sóc barcelonista fins a la medul·la, i culer des que tinc ús de consciència. Sempre, sempre, repeteixo, sempre vull que guanyi el Barça, encara que sigui un amistós contra l'equip de la meva ciutat, Figueres, i ara mateix reconec que el conjunt de Gerardo Martino no està en el seu millor moment i no juga bé. Sí, ho dic amb totes les lletres i amb majúscules. NO JUGA BÉ. Això vol dir que vull perjudicar l'equip? No, de cap de les maneres. Simplement faig una crítica constructiva. L'últim partit de lliga contra l'Espanyol va fer adormir les ovelles. És cert que els d'Aguirre no van voler jugar a futbol, però el Barça va estar lent, imprecís i monòton. Sort de Neymar i la seva màgia –Messi hi era, però no hi era.
Evidentment totes aquestes circumstàncies es poden millorar i Martino té tota la meva confiança, perquè els veritables exàmens es passen a partir de febrer. Ara per ara està equilibrant l'equip i intentant dosificar-lo, i li està sortint bé des del punt de vista dels resultats. Però de joc, no. Reitero, no tinc cap problema a dir-ho i repetir-ho tants cops com faci falta. El Barça no juga bé. La baixa forma de Messi contribueix a augmentar aquesta situació i és un altre problema que s'ha de solucionar: si encara no està recuperat, que descansi, que aprofiti aquest primer tram de la temporada per carregar piles i arribar al final en plenes condicions físiques.
El guardiolisme
Enmig d'aquesta discussió futbolística s'amaga un conflicte latent, una mirada cap al passat que evoca Guardiola i els ismes que abans he mencionat. Ara alguns sectors de l'afició i de la directiva ja posen en dubte aquell joc del tiki-taka, aquell estil que durant tantes temporades va ser admirat arreu d'Europa. En el fons no perdonen a Guardiola que marxés cap al Bayern i que ara s'atreveixi a parlar sobre el Barça des d'Alemanya. Alguns jugadors també han contribuït a alimentar aquest monstre. Dani Alves, en la prèvia del partit de Champions contra el Milan, va recordar: “Ja no necessitem vint tocs per arribar a la porteria”, i va afegir-hi: “Abans érem molt monòtons i facilitàvem la feina als nostres rivals.” Atac directe a la línia de flotació del guardiolisme i també, per què no dir-ho, de Tito Vilanova, que va seguir la mateixa línia.
Davant de tota aquesta situació entenc que Martino hagi al·lucinat durant força temps. Ho ha guanyat tot o gairebé tot i afloren retrets pertot arreu. Ara, més o menys, comença a entendre la situació i què significa ser del Barça i tenir un entorn tan mediatitzat.
També sóc conscient que no es podrà arribar a l'excel·lència del joc d'anys enrere, perquè els jugadors ja no tenen la mateixa frescor a les cames i al cap, tot i que continuen tenint fam de títols i configuren una de les millors plantilles del món. Tots aquests dubtes, però, s'esvairan quan comenci la fase decisiva de la Champions League, amb equips com ara el Bayern, el Manchester, el Chelsea i el París Saint Germain.
