No hi ha crisi. Que quedi clar d'entrada. O jo no la sé veure. De fet, no recordo cap company dels molts mitjans de comunicació catalans que segueixen el Barça que hagin dit o escrit que l'equip de futbol del Barcelona està en crisis. En aquest sentit, sorprenen les darreres declaracions de Tata plenes d'ironia però també de contrarietat, ell sí, utilitzant la paraula crisi. No cal ser gaire intel·ligent per comprovar l'alt grau d'intoxicació que rep el pobre entrenador argentí, protegit i allunyat dels mitjans per obra i gràcia de l'autoritat blaugrana, però, pel que es veu, mal informat de tots els comentaris que fem tots plegats a tot arreu. D'ell depèn la gestió de tota la informació però, de moment, és evident que Tata està patint (més que gaudint) el debat del futbol del seu equip.

El problema és que fa la sensació que ell és l'únic que parla clar. Martino ha dit de totes les maneres possibles que el més important és guanyar i que sobre l'estil no pensa discutir. Tata s'ha de guanyar el crèdit superant rivals i aixecant trofeus, així que el soroll col·lateral, per ell, no és important. És cert que sempre ha parlat de no trencar amb el passat més immediat, el més gloriós de la història del club, perquè sap que el futbol del Barça és, entre els seus aficionats, un fet cultural que els omple d'orgull i que els diferencia de la resta de clubs del món i, sobretot, perquè Xavi, Iniesta, Messi i companyia condicionen tant la cara d'un equip que tots els matisos del món difícilment poden alterar l'essència d'aquest Barça. L'essència; de les altres qüestions ja en parlarem un altre dia... Mentrestant, però, el president Rosell menysprea qui no dóna suport incondicional al seu entrenador com si el periodisme hagués de fer-se amb una samarreta barcelonista posada o com si l'aficionat no tingués dret a opinar. Per a aquells que volen resultats, felicitats; per als que valoren també altres elements estètics, paciència. Potser l'obra de Martino necessita més temps per consolidar-se de cara a ser reconeguda i acceptada per la seva afició. En aquest cas, temps al temps, però en qualsevol cas estem al davant d'una nova era... i estaria bé que tothom, sobretot la junta directiva, l'afrontés com a tal, sense pors que acaben perjudicant el seu propi tècnic.

El Bayern de Guardiola domina la possessió a Alemanya i a Europa; el Manchester City de Pellegrini s'està fent gran a còpia de bon tracte de la pilota; el Borussia de Dortmund de Klopp sap córrer com ningú; l'Arsenal de Wenger sembla que ha ressuscitat amb la seva renovada aposta futbolística i l'Atlético de Madrid de Simeone té un segell de lluitador i moltes coses més. Són estils diferents però ben fets perquè, al final, d'això es tracta: d'escollir un mètode i portar-lo a terme com cal. Potser aquest és el problema del Madrid d'Ancelotti, no saber què vol ser quan sigui gran.