Aclariments

Uns acla­ri­ments, o mati­sa­ci­ons, que sovint el debat sobre el joc de Barça deriva en el boc gros. Para­do­xal­ment, quan el que se li demana a l'equip és tot el con­trari: sub­ti­lesa i pre­cisió.

Que el Barça pugui jugar millor no sig­ni­fica que jugui mala­ment. Que no aguanti la com­pa­ració amb el millor Barça de sem­pre no vol dir que sigui dolent. Ni que no l'aguanti amb el del curs pas­sat. Ha per­dut finor i velo­ci­tat, però encara encai­xona els rivals bona part dels par­tits. La majo­ria, Madrid inclòs, seguei­xen renun­ci­ant a dis­pu­tar-li la pilota i es limi­ten a atrin­xe­rar-se i inten­tar matar-lo al con­tra­a­tac. Com l'Espa­nyol: es va limi­tar a mun­tar un dis­po­si­tiu ultra­de­fen­siu, que sí, que quasi va anul·lar el Barça, però que al final no li va ser­vir de res. Perquè quan jugues al cate­nac­cio, ets, tu sí, un resul­ta­dista, de manera que si el resul­tat és nega­tiu, has fra­cas­sat.

Que un equip infe­rior li aguanti al Barça a cop de bar­ri­cada i, en comp­tes de gole­jat, cai­gui per la mínima no implica que hagi fet més mèrits que el gua­nya­dor, com fa la sen­sació sen­tint alguns comen­ta­ris­tes i lle­gint algu­nes cròniques que sem­blen donar més valor a les cober­tu­res defen­si­ves que als intents de cons­truir, com­bi­nar i tren­car el mur dels blau­grana, tot i que a ells allò no se'ls con­sen­ti­ria. Sí, a la lliga (i a la copa i, què collons, a la Cham­pi­ons) hi ha molta des­com­pen­sació entre grans i petits, però apli­car dife­rents vares de mesu­rar en els relats periodístics dels par­tits no cor­re­geix el des­ni­vell.

El que dic pel Barça val per Messi: con­tra el Milan va fer el que per qual­se­vol altre seria un par­tidàs, però com que a ell l'hem vist mode­lar obres mes­tres, se'l des­patxa amb un gar­repa “pro­gressa ade­qua­da­ment”. S'entén, però més que de la supo­sada crisi d'aquest Messi aca­bat de sor­tir d'una lesió i que té, com sem­pre, els millors números de l'equip, pot­ser cal­dria ocu­par-se de les de Xavi i Ini­esta, que sem­blen de molt més abast.

Trair l'estil és el que va fer Cape­llo quan va relle­var Sacchi en el Milan, no el que està fent Mar­tino. No és trair l'estil que el Barça ja no exe­cuti el seu joc de posició i pre­cisió com amb el millor Guar­di­ola. De fet, ja no ho feia el curs pas­sat. Ni al final de l'ante­rior. La diferència és que, ara, el Tata opta per usar (també) altres armes que feia un parell d'anys que es rove­lla­ven al magat­zem. Un parell, no cinc ni deu ni vint. El con­tra­a­tac també for­mava part de l'arse­nal del Barça del sex­tet.

Defen­sar això ni implica ser resul­ta­dista ni con­for­mar-se ni no veure els punts febles de l'equip ni negar el debat. Ni tam­poc subs­criure segons qui­nes afir­ma­ci­ons de Rosell. Que hi hagi crítiques, i fins i tot acu­sa­ci­ons de trair l'estil que jo rebutjo, no infe­reix l'existència de cap pla per­vers con­tra el club. Les coses són més sen­zi­lles. Però com que és massa dema­nar que el pre­si­dent no pequi de la cons­pi­ra­noia inhe­rent al càrrec com a mínim des dels temps de Núñez, em con­formo que deixi d'enco­ma­nar-la a l'entre­na­dor.