Estava a punt de titular aquest escrit “Bíceps femoral esquerre”, ja que tan gran ha estat la repercussió mediàtica d'aquesta part del cos de Lionel Messi. Cal lamentar la lesió, però el Barça està per damunt de les incidències i, sabent que estarà com a mínim dos mesos sense poder jugar, no hi ha més remei que mirar endavant i seguir. I per fer-ho hem de ser també realistes amb l'equip. Ho dic perquè diumenge passat quan es jugava el Betis-Barça no vaig poder connectar amb una ràdio fins a la mitja part. Els comentaristes es preguntaven, com a greu problema, si el joc del Barça havia estat predeterminat per una anàlisi de l'entrenador del joc del Betis, que era d'atac i, per tant, calia buscar les estratègies per superar-lo, o bé si el contraatac i jugar en llarg era un recurs que havien adoptat a causa del desenvolupament del partit. El to era fúnebre i vaig pensar que el Barça perdia o, en el millor dels casos, empatava però es temia pel resultat final. Comença la segona part i diuen que el resultat és de 0-2 a favor del Barça! Vaig veure, més tard i en diferit, el partir sencer. Potser perquè ja sabia el resultat, vaig gaudir de valent. El primer gol de combinació Song-Cesc-Neymar, extraordinari; el segon, de Pedro, espaterrant i, en la segona part, els dos gols de Cesc, sublims. El primer, amb la passada d'Iniesta a Montoya amb una cessió al davanter, i el segon, amb una centrada inusualment exacta d'Alves. La lluita contra el Betis, l'agilitat de Song, que no entretén cap pilota, l'actuació de Bartra i el domini de l'àrea de Valdés em van enlluernar. I aquí es descabdella l'argument que justifica el títol de l'article: potser el Barça té tanta qualitat individual que pot guanyar de qualsevol manera: amb rondo, amb possessió aclaparadora, amb atac desfermat i amb contraatac. He sentit declaracions i he preguntat a algun dels entrenadors modestos, que batallen per desbastar algun jugador massa elemental o per convèncer que cal prioritzar més el joc o el sistema que no pas el lluïment individual, si es veurien en cor d'entrenar el Barça. Miren cap al cel i els fa venir aigua a la boca.” El que és difícil és guanyar amb les nostres plantilles. Ara, amb els jugadors que té el Barça...!” Aquesta devia ser també la sensació de Gerardo Martino quan el van cridar. Campió amb el seu Newell's, seleccionador del Paraguai i que com ell mateix ha dit, deia als seus jugadors que havien de ser un intent d'imitació del joc del Barça. Ara, que veu factible anar guanyant, al·lucina amb els comentaris negatius quan l'equip ha estat fins ara imbatut. Ha tingut, però, l'habilitat de fer-se seu el vestidor i de sortir-se'n molt bé en les rodes de premsa. Un tècnic s'ha de fer respectar sigui per prestigi, perquè ha estat bon jugador o perquè encerta la manera de gestionar l'equip. Si bé una certa aurèola envoltava Martino, ajudada per la confiança que li van demostrar des del president fins al director esportiu, no hi ha dubte que se n'ha sortit per la seva habilitat a integrar-se en un equip en marxa.

En un altre ordre, el panorama de la lliga és optimista i pot anar a més. El nombre de bons jugadors va augmentant en tots els equips. Els supercracs com Ronaldo, Messi, Bale, Neymar i potser Diego Costa són pocs, però, en canvi, de bons jugadors n'hi ha molts: Griezman, Giovanni, Cani, Rakitic i Muniain. Hi ha més que promeses, com Vadillo, Iborra, Moreno, Koke, El-Arabi, Iñigo Martínez, Keylor Navas i Xumetra (quin rendiment estant traient a aquest passador!) i encara hi podria afegir Jona, del Jaén. Tot això anirà equilibrant la competició i encara cal incorporar una altra dada per a l'optimisme: hi ha molts equips modestos, com subratllava Rexach, que en algun moment havien estat equips més rudes i ara intenten fer un bon futbol com el Rayo, el Celta, l'Elx i el Betis.