Les paraules, algunes ben afilades, de Kilian Jornet en l'entrevista que publicàvem ahir van coincidir, paradoxes de la vida, amb la polèmica que va generar l'enfrontament que van protagonitzar David Fernández i Rodrigo Rato al Parlament i, sobretot, la icònica imatge de la sandàlia. El diputat de la CUP, col·locat en el seu càrrec per votació popular (un concepte, el de la votació, que alguns troben caduc), ha estat qualificat una vegada més de saltataulells, aprenent de terrorista, fanfarró i provocador pels mitjans de comunicació majoritaris a Espanya i, compte, també per alguns de Catalunya. Si els catalans, que som els que més hem perdut amb les grans operacions de Caja Madrid i Bankia a Madrid, no podem dir “gàngster” ben alt a la punyetera cara de Rodrigo Rato potser és que no som tan diferents dels espanyols dels quals ens volem separar.

Jornet, a l'estil de Fernández, comparava ahir obertament el Congrés de Diputats amb la màfia napolitana, una opinió, diria, força compartida. Afortunadament, ara hi ha algú en un Parlament que s'atreveix a dir amb tota la vehemència que exigeix el guió allò que pensem molts de personatges com Rato sense necessitat de fer esment a la seva mare, que no en tindria cap culpa. Els defensors de l'statu quo, des de la dreta i des de l'esquerra (els extrems sempre es toquen) s'aferren a les formes per insultar la nostra intel·ligència en dir-nos directament a la cara, i sense anestèsia prèvia, que Rato no mereixia aquell tracte. Les dades publicades sobre els ajuts públics a la banca, els desnonaments i les preferents només són la punta de l'iceberg de l'univers Bankia, col·laborador necessari de la ficció de l'Espanya que es va inventar Aznar i que ha portat tot un estat, i els seus serveis socials corresponents, a la ruïna.

I, heus aquí nosaltres, els catalans, que ara resulta que hem de tenir llàstima d'un home que va presidir l'FMI just abans (fins al 2007) que tot occident patís la crisi més salvatge dels últims cinquanta anys.

La nostra llibertat, si és que la volem, depèn de destruir democràticament les encluses sobre les quals Espanya basteix la seva ocupació: l'economia, la política, la justícia i ara també la cultura. Normalment, quan ve algun senyor d'aquests de Madrid a una institució catalana, sobretot econòmica, se li sol llepar el cul amb gran delit. Són gripaus que ens hem d'empassar els que ens ho mirem des de la barrera, però quan finalment tenim l'oportunitat d'assistir a aquesta successió de crochets a algú com Rato el que és incomprensible és que aquí sortim a defensar-lo amb el cap cot, com xaiets al llindar de la degollació.

Kilian Jornet i David Fernández veuen el món des d'un prisma similar. El primer té la valentia d'explicar la seva visió política als mitjans i el segon té l'obligació de fer-ho i actuar a les institucions. És impossible que tots els que han tret profit de les desgràcies alienes o s'han enriquit amb els nostres impostos ho paguin, però almenys que no ens facin posar una catifa de roses cada vegada que la noblesa financera ve a visitar-nos. Si no, quan vagi a robar un banc jo també exigiré primer que no se'm jutgi i, després, que se'm tracti amb elegància i exquisidesa.