Les lligues s'han aturat. Les seleccions, doncs, han tornat a reunir els seus futbolistes que, amb tota la normalitat del món, participen en els partits amistosos o de competició de torn. De jugadors catalans desplegats pel món, convocats o no per Espanya, n'hi ha un munt però una vegada més no hi ha cap partit de la selecció. Haurem d'esperar a Nadal per veure el clàssic de cada any. No sóc dels que el critica perquè, lamentablement, de moment, és l'única oportunitat que tenim de veure-la. És cert que el model està esgotat, que els rivals són justíssims i que la grisor dels dirigents de la Federació Catalana de Futbol i de qui els rodeja –tan grisos com ells– no dóna per imaginar que tindran una bona idea: pensant en petit no poden sortir grans projectes. D'on no n'hi ha no en pot rajar. Malgrat tot, sóc dels que penso que el català ha d'estar al costat del seu equip, anar a veure'l, a animar-lo, a donar escalfor a qui el representa i a demostrar al món el nostre interès global. I, a més, perquè part dels ingressos serveixen per ajudar un futbol de base català cada vegada més fumut, més asfixiat, més necessitat de tot, més escanyolit. Hem tornat on érem: diners mal repartits i cap ajuda de la superioritat federativa al pobre. Gris cap a negre.

Tornem a la selecció, ara amb Gerard López al capdavant. Ja hem escoltat crítiques i, com aquell que diu, encara no ha començat a treballar. Centrant-nos només en l'àmbit de la selecció absoluta, la seva tasca és molt important. Només en l'era Cruyff la selecció ha disposat dels millors futbolistes. Ells mateixos volien anar-hi perquè sentien com un gran privilegi estar a les ordres d'una llegenda. Ho volien tastar… Gerard ha d'aconseguir aquest repte per amistat, perquè la presència de les nostres estrelles és fonamental per a l'èxit final. També ho serà la seva personalitat, no deixar-se influenciar per l'autoritat federativa que l'empeny a convocar jugadors amateurs com a representació de tot el futbol català. Aquest sector ja té una selecció pròpia i perquè tots ens sentim contents la federació pot trobar una altra fórmula de representació que no espatlli el prestigi de la selecció. I amb tots els respectes de qui forma part del futbol català amateur i de base des de fa 38 anys, algú creu que a Xavi, Verdú, Sergio García i companyia els motiva pensar en aquestes qüestions que els porten a entendre la trobada com una costellada encara més del que ja ho és de per si? Si els dirigents tenen temps lliure farien bé de dedicar-lo als nens i al país, a estirar del carro per arribar al final del procés a partir del qual la mateixa federació seria un dels organismes més beneficiats, ja que amb l'ajuda de la UEFA els problemes econòmics del futbol modest quedarien solucionats. La realitat, lamentablement, va en la direcció contrària: els dirigents són esclaus de Villar (federació espanyola) i és més fàcil expulsar un jugador de la selecció catalana de futbol platja (que comanda el directiu Raúl Sus) per manifestar el seu compromís català que posar-se al seu costat. És clar, els càrrecs succedanis a la federació espanyola, els viatges, les dietes, els privilegis… són un carmel difícil de rebutjar per qui tant li fa blanc com negre. I en el cas del futbol platja, encara més. Un cas digne d'investigació per al periodisme.

Guinea i Sud-àfrica esperen aquests dies la selecció espanyola. Enveja pura. Una motivació. Una necessitat. Tenim pressa. Cada aturada de lliga tenim més pressa.