Sóc de poble i visc a la ciutat. La vida de poble té una altra velocitat que la urbana. Una intensitat diferent, una capacitat d'empatia i de relació molt més pròxima amb qui t'envolta i forma part del teu entorn. L'anonimat és inexistent perquè tothom és veí de l'altre. La gent és més autèntica. El llenguatge, fins i tot, canvia. La manera de relacionar-se i d'entendre la vida és diferent, ni millor ni pitjor. Aquests dies, amb l'incendi del Baix Empordà, segur que heu sentit testimonis de veïns que es van posar a primera línia per apagar les flames de qui ho estava passant més malament, de pagesos que van anar al poble del costat per llaurar camps i portar cisternes d'aigua. La solidaritat és entesa com a element de la vida quotidiana. La vida de poble és la senzillesa del més gran. I en el món de l'esport de casa nostra tenim dos exemples de com la vida de poble ha marcat dos equips que s'han guanyat la singularitat de l'èxit. El Llagostera lidera per primer cop en la seva història el seu grup de la segona B (la categoria de bronze del futbol estatal). I el Bordils d'handbol ocupa plaça de promoció d'ascens a la lliga Asobal en la temporada del seu debut a la divisió de plata i després de fer història en la copa. Dos pobles del Gironès amb poca cosa en comú, més enllà que els seus equips estan impregnats per l'orgull de ser de poble. “Es juga com es viu”, deia l'entrenador colombià de futbol Pacho Maturana. I amb tots els matisos, que hi són, la fórmula del Llagostera i el Bordils té molt a veure amb el que els envolta. Això és el que defineix què són i com són. A Bordils són gent de poble, poble d'handbol. A Llagostera fan el mateix amb el futbol. Els entrenadors respectius (Lluís Carrillo/Oriol Alsina i Pau Campos), a banda d'una excel·lent formació, han sabut captar que aquest patrimoni és un tresor que molts altres clubs no tenen. Entre Llagostera i Bordils només hi ha 30 quilòmetres, units per l'essència de l'orgull de ser de poble.